Borja Aitor Arriaga

HOLA Euromediterrania

2010-03-08T13:38:00.000+01:00

Barcelona va obrir-se al món al ’92 i ho feia amb l’ànim i entusiasme d’erigir-se com una ciutat global però també mediterrània. Barcelona es presenta al món com una ciutat de benvinguda que convida a tothom a gaudir-la i sentir-la. Els seus carrers, botigues, els mercats, les cantonades del pla Cerdà, des de les seves avingudes més denses fins els carrers més estrets del barri Gòtic. Barcelona és especial perquè tota ella és plegada d’història i cada racó té un secret per descobrir. Turistes d’arreu del món s’enamoren de la ciutat i no es cansen mai de visitar-la.

La seva tradició mediterrània, a vegades oblidada per l’Ajuntament (el urbanisme de Diagonal Mar sembla més Miami que no pas una ciutat europea), és també un esperit i anhel que la ciutat viu a diari. Avui, Barcelona veu com poc a poc neix un nou espai de concòrdia, col•laboració, diàleg i treball que la situen com a capital euromediterrania. Avui, Barcelona recupera el lema olímpic que tan popular i estimada l’han feta, ‘HOLA’, per saludar als nostres amics del mediterrani. Però, aquesta capitalitat ens l’haurem de guanyar dia a dia. Aquest reconeixement és també un repte. Ara, ens toca donar formar a la Unió pel Mediterrani i ajudar a aquest organisme fer front els seus primers objectius: descontaminar el Mediterrani; crear autopistes terrestres i marítimes; protecció civil; creació d’una xarxa universitària i d’investigació; desenvolupament industrial; i desenvolupar noves energies renovables i l’elaboració d’un pla solar pel mediterrani. És aquest últim, un dels més ambiciosos i interessants per la indústria catalana. El projecte Desertec n’és un exemple: http://en.wikipedia.org/wiki/Desertec

Barcelona té ja alguns organismes, associacions o organitzacions d’àmbit europeu com el Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i la secretaria general de l’Associació de Cambres de Comerç del Mediterrani (Ascame). A més, amb la remodelació de l’Hospital de Sant Pau s’estan habilitant noves instal•lacions que primerament albergaran un àgora internacional per organitzacions amb un enfocament mediterrani; això permetrà atraure lobbies, ONG’s, OIG’s d’àmbit europeu i mediterrani a la ciutat tal i com han expressat la Organització Mundial del Turisme i la FAO.

Barcelona no només adquireix un reconeixement polític importantíssim sinó que també esdevé la capital d’un nou espai de cooperació que vetllarà per pacificar la zona –el secretari general de la UpM en una entrevista a ‘El Pais’ creu que la ciutat pot contribuir al procés de pau a Orient Pròxim-, i per crear un nou espai que coincideix amb un mercat encara per explotar (el 81% de les empreses de la UE i dels països de la ribera sud creuen que el potencial comercial i inversor del Mediterrani està sense explotar). Atenció a aquesta dada.

La Xina i la Índia són mercats importants per a les empreses catalanes però estic convençut per la proximitat dels nostres nous socis mediterranis i per la recent creació de la UpM que aquests dos factors suposaran un reforçament de les relacions multilaterals entre les dues riberes i una oportunitat econòmica i política que finalment es traduirà en un apropament i comprensió cultural i social entre el nord i el sud del Mediterrani.

Sobre el racisme a Catalunya

2010-02-28T16:42:00.001+01:00

En època de crisi econòmica és fàcil i pràcticament automàtic que les alarmes socials siguin més sensibles a saltar i més encara quan en època de bonança econòmica qui havia d’actuar no ha actuat. M’explico. Les últimes imatges i notícies que a Catalunya es veuen giren al voltant de la immigració. I no és fortuït. És any electoral. Tan el govern espanyol com el govern català han tingut molt temps per abordar el fenomen de la immigració però no l’han sabut gestionar. Ara que la crisi econòmica amenaça amb quedar-se a casa nostra durant un temps volen desviar l’atenció del ciutadà i activar l’eix esquerra-dreta pensant que CiU adoptarà una posició semblant a la de Suïssa i despertar així la por en l’electorat. Ja ho van fer amb les europees però no els va anar gaire bé.

La gent demana solucions, i aquestes han estat escasses. Durant aquests anys s’ha llençat un missatge als immigrants des de l’Estat: ‘’viviu quatre anys en la clandestinitat i després us donarem la nacionalitat’’. El cas de Salt és un extrem, però és un cas de vertader. Els ajuntaments han d’assumir els costos socials i econòmics d’aquesta ‘’deixadesa’’ i mentrestant l’Administració central no aplica la llei d’Estrangeria provocant que finalment esclati el conflicte. És que de sobte els veïns de Salt són racistes? Segurament, no. Segurament es tracta de ciutadans enfadats. Veïns que expressen el seu rebuig a l’oblit de l’Administració i a aquells que diuen que els representen. Hem d’aprendre a diferenciar entre aquells que expressen les seves idees lliurament, encara que allò que diuen sigui políticament incorrecte i els delinqüents ideològics. O és que podem posar en un mateix sac als veïns de Salt amb els membres del KKK?

Si avui a Catalunya tenim immigrants és perquè els hem necessitat. No vénen atrets pel sol i la platja, sinó perquè va haver una llarga temporada que semblava infinita que al nostre país teníem llocs de feina per donar i vendre. Ara, no els podem fer fora perquè ens fan nosa. Els hem d’integrar, ensenyar la nostra cultura i aprendre de la seva. Mantenir-los fora de les bosses de pobresa i preparar-los pel futur, perquè en el futur els tornarem a necessitar i encara en demanarem més.
Anem amb cautela amb llençar missatges racistes, que de moment no són els de Salt, perquè si aquells que han de donar solucions no ho fa ràpid, els veïns de Salt i els ciutadans de Catalunya acabaran agafant-se al vertaders racistes i aleshores sí que tindrem un problema.

Anem per feina!

2010-02-08T20:16:00.002+01:00

Quan en època de vaques grasses se’ns deia que la nostra economia no era productiva ni competitiva, tothom feia que no sentia res, a excepció d’uns quans que sabíem que és precisament quan les coses van bé quan s’han de prendre decisions que consolidin el bon estat de l’economia i ens permetin estar preparats per crisi econòmiques futures. Així ho deia Lluís Recoder, Alcalde de Sant Cugat, fa un parell de setmanes en la presentació del seu llibre, la Llibertat com a resposta, a Lleida.
Davant d’aquesta situació, ens tornem tots pessimistes i negatius i inclús aquells que la seva situació no ha canviat, per què tots dos continuen treballen i les coses els va bé, deixen de sortir a sopar fora, compren la meitat de roba i envers d’anar a esquiar un cap de setmana en família prefereixen anar al cinema una tarda i fer una coca-cola.

Si una bona notícia pot ajudar a anar canviant aquest desànim generalitzat, deixeu-me que la comparteixi amb vosaltres: com bé sabeu, invertir en ciència, innovació, educació i universitats és clau per evitar que futures crisi econòmiques s’emportin per davant tants llocs de treball com està passant en aquests dos últims anys.

Encara que ens pensem que les coses no s’estan fent, que el tripartit ha decidit rebaixar un 8% el finançament de les universitats públiques catalanes, cal dir que, des de les Universitats s’està treballant molt i amb gran esforç per donar la volta a la situació. Per exemple; entre les 100 millors escoles d’economia del món, dues són catalanes i una de Madrid. La Universitat Pompeu Fabra de Barcelona és la 35 en el rànquing (7a a nivell europeu i 1a a Espanya. Pel seu davant hi ha 25 universitats americanes, dues canadenques, 3 angleses, 2 holandes i 1 alemanya i 1 francesa. I després de totes aquestes; una catalana, pública i molt jove (la UPF va néixer l'any 1991 de la voluntat d'un govern nacionalista que sabia que sense una universitat pública i de qualitat catalana no seríem cap referent en aquest món globalitzat.

Aquest esperit jove, de qualitat i d’excel•lència (la UPF ha rebut recentment el certificat CHE-ExcellenceRanking 2009 en ciències socials) dóna esperança a aquells que creiem que sortir de la crisi és possible. Però només ho és si el país el governa una sola força política compromesa amb la gent i la llibertat de la nació –el tripartit, liderat per Montila i el PSC està lligat als interessos de Madrid.

Artur Mas visitarà demà els estudiants de la UPF per escoltar què els motiva i presentar-lis les opcions de futur de CiU. Estic convençut que si Mas és president, més universitats catalanes entraran en el rànquing top100 del món. I és que un país ha de generar confiança i només amb notícies com aquestes, ho aconseguirem. Començar il·lusiona!

Mal de caps interns? Enemics externs.

2010-02-01T20:51:00.000+01:00

Rares vegades tenim algun governant sigui on sigui que clarament assenyali els problemes del país sense trobar sospitosament els causants en la seva direcció o gestió. Ara fa poc, el president del govern José Luís Rodríguez Zapatero va tenir la oportunitat a Davos, el fòrum econòmic de debat més influent del món, de defensar la capacitat d’Espanya per liderar la sortida de la crisi, en la què Europa es veu immersa, davant les crítiques internacionals que el seu govern està rebent. No només era l’únic assistent a la sala que no parlava ni entenia l’anglès (en aquests anys ja podria haver-se espavilat) sinó que, i encara més greu, la seva gran proposta i/o anunci va ser que anul•laria algun Ministeri: que tremoli vivenda i igualtat, però també el país sencer. De debò, algú es pot creure que un president que ens diu que a finals de 2010 l’economia tornarà a crear llocs de treballar (creixement positiu) ho farà per què eliminarà algun o més Ministeris? Segons ZP, les crítiques internacionals a la seva gestió de la crisi econòmica espanyola que afirmen que el seu govern serà incapaç de fer sortir Europa de la crisi és, literalment, una coal•lició anglosaxona contra els països de la ribera mediterrània. I ja hi tornem a ser!

Quan Hugo Chávez té por que esclati una crisi interna, diu que els problemes del veneçolans és l’enemic imperialista de Washington; quan Esperanza Aguirre no pot controlar una empresa amb seu a Madrid, avisa que la seu d’Endesa, si és absorbida per Gas Natural, marxarà de territori nacional; quan Kim Jong-Il es veu amenaçat per la falta d’ordre intern, amenaça l’estabilitat internacional amb llançament de míssils prop del Japó; quan un candidat republicà no té cap proposta a fer per solucionar els problemes dels americans, els dius als seus ciutadans que el problema és el islamisme radical.

És com una regla matemàtica. Quan un governant no sap com solucionar els problemes interns del seu país, dibuixa en el mapa un enemic extern que si bé és cert o inventat, li permet guanyar temps. I si té sort, distraurà el personal i al final no solucionarà els problemes del país fins que ho faci o bé un altre, o per la pròpia inèrcia del país.

Adéu 2009. Hola 2010

2009-12-27T19:47:00.002+01:00

Estic convençut que l’any 2009 serà recordat per tots amb una barreja de sentiments; ganes d’oblidar-lo per la greu crisi econòmica que cada dia se’n duu per davant més negocis familiars però també, com l’any de l’esperança i el canvi, les dues idees més repetides en els discursos d’Obama. Sense dubte, Obama ha canviat la manera de fer a l’escenari internacional. La política bel•ligerant i unilateral dels neocon ha quedat aparcada per unes relacions exteriors més disteses dels EUA amb la resta d’actors internacionals. La Xina, la Índia i el Brasil són els tres països amb més projecció exterior i han demostrat, en la última cimera contra el canvi climàtic, un dels reptes de la humanitat en aquesta nova dècada, que tenen molt a dir i que volen dir molt. El terrorisme global s’erigia ràpidament amb l’espectacular caiguda dels dos gratacels de la zona 0 de Manhattan, com el problema més important pels nord-americans; ara, les armes de destrucció massiva sembla ser que no estaven a l’Iraq, sinó que venien empaquetades com a subprime. La pitjor crisi econòmica després del crack 1929 i la posterior depressió dels anys 30 es pot tornar a repetir.

A Espanya i Catalunya, 2009 no serà recordat precisament pel paper dels joves però cal que no oblidem el nostre rol, les nostres inquietuds, els nostres projectes, els nostres somnis. No podem permetre que la societat no ens deixi somiar. Som una generació de joves que hem viscut el millor període econòmic de la història catalana i espanyola. Hem nascut en llibertat i no hem hagut de lluitar per aconseguir-la i a canvi se’ns acusa contínuament de ser uns llibertins. No ho tenim fàcil! Fa poc, vaig assistir a un acte de graduació de la meva universitat on un estudiant convidat (que s’havia graduat l’any 2000) va dir-nos als assistents: ‘’penseu en positiu, pitjor no podeu estar’’. A l’escola se’ns va prometre que si estudiàvem a la universitat una llicenciatura, després un màster i un postgrau o doctorat tindríem un futur prometador. Nosaltres ja ho fem fet. Som la generació més preparada de la història de Catalunya i Espanya. Ara us toca a la resta, empresaris, sindicats, Administració posar-vos a fer feina per canviar el model productiu i crear un teixit d’empreses que creïn llocs de treball qualificats. Universitat i Empresa han d’estar més units que mai. L’any 2009, és l’any en què el govern ZP ha decidit aprovar uns pressupostos (amb el suport de PNV i CC) que rebaixen la partida a Investigació i Ciència. I el PP no diu res! Anem malament.

La nova economia del coneixement i especialment els sectors de l’energia verda són claus per entendre els anys vinents i enguany. Copenhaguen serà recordada com la cita en la que les esperances de molts van defallir. Tot i així, no podem perdre l’esperança perquè Copenhaguen també és símbol de la inclusió dels EUA i la Xina (els dos països més contaminants) en la lluita contra el canvi climàtic. Queda molt per fer, però també s’ha fet molt.

L’era de la hiperconnexió. A Espanya, per exemple, hi ha més mòbils que persones. Algú es podia arribar a imaginar fa deu anys que les cabines de telèfon acabarien esdevenint un mobiliari urbà, quasi pesa de museu?. La revolució 2.0 està posant entredit moltes de les relacions socials que fins ara gaudíem les persones. Un polític que no tingui un perfil de Facebook o Twitter, no existeix. Així com la televisió en política va néixer amb JFK; la internet i les xarxes socials ho han fet amb BO (Barack Obama).

La historia no té predilecció pels números rodons. La dècada dels 80, marcada per l’onada neoliberal es va iniciar l’any 1979 amb l’arribada de Tatcher a Downing Street. La dècada dels 90 va donar el seu tret de sortida l’any 1989 amb la caiguda del mur de Berlin i el segle XXI s’inicià amb els atemptats terroristes contra les torres bessones. La nova dècada que ara està a punt d’entrar tampoc ha tingut sort; L’any 2009 serà recordat com aquell en el què un home desconegut fins ara en la política nord-americana es converteix en el primer president dels Estats Units d’Amèrica d’origen afroamericà. Amb ell, els propers anys serem testimonis del creixement i consolidació de nous pols de poder que reivindiquen el seu paper al marge de les institucions ‘velles’ de Nacions Unides que reflexen el mapa de la fi de la segona guerra mundial. Tenen el Brasil, la Índia, Sudàfrica un seient permanent i dret de vet al Consell de Seguretat?

Esperança. Canvi. Una nova dècada amb noves illusions. Estiguem atents; qui no estigui atent, perdrà la seva oportunitat.

Adéu 2009. Hola 2010.

Copenhague no era la meta; és el tret de sortida!

2009-12-19T21:32:00.001+01:00

Un fracàs de cimera; un fracàs d’acord; un fracàs d’organització. En les últimes dues setmanes s’han reunit a la capital danesa milers de persones, des de caps d’estat i de govern fins a activistes, totes elles per assentar les bases de la lluita contra el canvi climàtic i per arribar a un acord o pressionar per què s’hi arribés. L’acord existeix, però les esperances que aquest fos molt més ambiciós, vinculant i concret s’esfumen. Ni l’arribada d’Obama ha ajudat a que l’esperança es convertís en la paraula més repetida en els passadissos del Bella Center; Acció!
Si a més, li afegim que la falta d’organització i planificació han difuminat la feina feta, dóna la sensació que Copenhague no ha servit per res i que les paraules del Senador Kerry (''Copenhagen is the science itself claiming for action'') se les endugué el vent.

No puc estar més d’acord que hi ha coses que s’han fet malament; que disposats a escollir m’agradaria que l’acord assolit fos vinculant, ambiciós i que recollís una reducció d’emissions de CO2 notable, etc. Però és tot tant pessimista i negatiu?
El Protocol de Kyoto es va signar l’any 1997 i va entrar en vigor l’any 2005 amb la ratificació de Rússia. Però el país més contaminant de la Terra no el signava i sense els EUA no es pot lluitar contra el canvi climàtic. Ni tan sols el govern de Barack Obama (amb Clinton i Bush com a precedents) es nega a ratificar-lo. Però clar, existeix l’opció de no afegir-se a Kyoto i crear un de nou. És aquí on Copenhague té sentit. Però no tot està perdut. Aquest nou acord aglutina els Estats Units d’Amèrica, la Xina (els dos països més contaminants del món), la UE, el G77 i les potències emergents de la Índia i Brasil. Potser entre tots havíem posat massa esperances a la cimera del COP15 però Kyoto expedeix l’any 2012. Així que encara queda un COP16 i esperem que no, però un COP17 també. Per tant, Copenhague és un acord que estableix les bases sobre les que continuar treballant i finalment, arribar a un acord internacional que ens permeti evitar que la temperatura de la Terra mitja superi l’increment de 2 graus previstos. Ens hi juguem molt.

Un apunt final. Els governs locals i sub-nacionals (entenent nacionals com els Estats) van tenir un paper important a la Cimera de la Terra de 1992 però ara a penes han tingut reconeixement. Tenint en compte que la majoria de mesures entorn la lluita contra el canvi climàtic es prenen en els ajuntament, la institució més propera als ciutadans, cal que des de les ciutats alcem les nostres veus, mostrem els progressos i la feina diària i reclamem ser escoltats per actuar en el futur. L’acció local és la resposta a aquest problema global! Si és Kyoto, Bali, Copenhague, o Mèxic ens és igual; lo important és la Terra; la nostra Terra.

Ningú resta; tothom pot sumar!

2009-12-04T12:35:00.000+01:00

Ahir es va celebrar el dia internacional dels discapacitats. Vaig la oportunitat, gràcies a l’Eva Blanco, Responsable de Comunicació de Hewllet Packard Sant Cugat, d’assistir a un acte de la Fundació Talita a l’hotel Melià de Barcelona (www.fundaciotalita.es). La Fundació centra els seus esforços en la lluita per la inclusió de les persones que pateixen Síndrome de Down.

Va estar una trobada molt maca, en la que es van passejar cares conegudes com les de Gerard Piqué, Antonio Miró, Pilar Eire, Manel Fuentes (presentador de l’acte), etc. La ‘festa’ va reunir a molta gent de la ciutat de Barcelona per donar recolzament a aquesta gent que tan ens necessita, però que tots nosaltres també. Ells i elles ens recorden que tots som persones i la tendresa que expressen amb el seu somriure continuo és contagiosa i envejable.

L’alegria però, em va volar de cop en veure el testimoni d’un discapacitat físic a la televisió. No vaig tenir temps (pel zapping) de saber el seu nom i on viu però va ser suficient per sentir vergonya aliena. Aquest home pateix una distròfia muscular a les cames que li impedeix mantenir-se dret. Però la seva habilitat amb la cadira de rodes és admirable. El seu problema ha arribat a les Administracions Públiques, encarregades de vetllar pels ciutadans, però aquestes no li han fet cas.
Davant de casos com aquests és quan em pregunto si la nostra societat pot permetre’s el luxe de definir-se com a moderna i avançada. Sempre he sentit una sensibilitat extraordinària per aquesta gent i crec que el nostres país no pot permetre que hi hagi un sol carrer a les nostres ciutats que suposi un entrebanc per les persones amb problemes de mobilitat o que les nostres empreses siguin les que tenen una ràtio d’empleats amb discapacitat més baixes de la OCDE.

Catalunya només serà moderna i aprèn que aquesta gent té molt a aportar-nos i que amb la seva participació tots tenim molt a guanyar. Ningú resta; tothom pot sumar!

L'esperança en el futur, avui present

2009-11-30T16:00:00.002+01:00

Sovint, la societat catalana i especialment els mitjans de comunicació llencen missatges força negatius sobre els joves; que si som uns llibertins, que si no coneixem la cultura de l’esforç, que si bevem, que si...som la pitjor generació. Cert és que cap generació jove mai ha estat ben vista a ulls de les generacions més adultes. Segur que algun hippie dels 60 en arribar a casa tenia un pare que treballava modestament a la banca i s’esbroncaven per les pintes que el seu fill duia. La societat avança i això fa que aquells que en edat d’aprendre ho feien sobre paper ara no entenguin que els seus fills en arribar a casa es connectin ràpidament al facebook o al messenger per continuar parlant amb els amics de l’escola.

He de reconèixer que moltes vegades he criticat obertament que els joves catalans no estem (genèricament parlant) preparats si ens comparem amb els anglesos, americans, alemanys, holandesos, suecs, etc. Però també he de dir que el fet que la societat d’avui no confiï del tot en nosaltres, els joves, m’ha acabat creant aquesta opinió. La sorpresa la vaig tenir aquest diumenge passat. La Vanguardia publicava un article sobre una jove estudiant catalana (Maria de Soria) que ha aconseguit el millor expedient de la primera promoció de Catalunya en Aeronàutica. La Maria afirmava que ‘els estudiants espanyols estem tan preparats com els de qualsevol altre part del món’. La prova està en que aquesta estudiant ha aconseguit una beca per marxar a fer un màster al MIT (Massachussets Institute of Technology). I no és la primera.
Si els joves som el futur del país, no podem permetre que gent com la Maria marxi i no torni. Hem de confiar amb gent com la Maria! Imagineu-vos el negoci: Catalunya i Espanya inverteixen en l’educació i formació d’aquesta estudiant, marxa al MIT i es queda allà. Els EE.UU no haurà invertit ni un sol euro en la formació de la Maria i es quedarà una estudiant amb gran potencial en un sector clau per Catalunya. És bo que els joves marxem fora i compartim experiències i coneixement, però és necessari que Catalunya ofereixi oportunitats úniques a aquests estudiants d’elit perquè tornin i en capti d’estrangers.

Per aquells que sentim Catalunya nacionalment, Catalunya serà només escoltada si és rica, si es converteix en un país punter en la nova economia. Construir la nació únicament sobre símbols i sentiments no ens donarà de menjar. Sóc un ferm defensor de la nació catalana i de la seva llibertat però crec que hem de dedicar els mateixos esforços a construir la Catalunya nacional que en construir el país del futur.

La Dignidad de Catalunya

2009-11-26T13:15:00.002+01:00

Hoy, me sumo al espíritu de esperanza y unidad nacional que vivimos los catalanes, espectadores y actores ante la aparentemente inminente decisión del Tribunal Constituional. Sólo me queda decir, que me siento profundamente orgulloso de ser catalán ante esta respuesta nacida de la Sociedad Civil y que ha sido capaz de unir fuerzas entre diferentes. Catalunya triomfant!

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable

Una generació oblidada per un perdó que no arriba, però que encara no és tard!

2009-11-16T20:24:00.003+01:00

Quan els catalans escoltem la paraula Australia poques són les paraules o imatges que ens vénen el cap –i sinó fixeu-vos en si escoltéssim ‘França’; a què no saben dir qui és el Sarkozy o la Merkel d’aquest país tant llunyà? Jo tampoc!

Però avui Australia és notícia al món. O almenys ho és a mode de curiositat. El primer ministre del país ha demanat perdó a tots aquells nens i nenes britànics pobres que van ser enviats a aquell país enganyats sota la promesa d’una vida millor i que finalment van servir de mà d’obra barata (i blanca). Van ser víctimes d’abusos físics i psicològics, però també sexuals.

Aquesta vergonya nacional australiana avui trobava la calma del perdó d’un primer ministre i un país que miren el futur amb més força que mai ja què no obliden el seu passat.

La meva queixa passa precisament per l’oblit que les institucions espanyoles tenen envers les víctimes del franquisme i la guerra civil espanyola (de tots bàndols). No és possible que un país que es considera democràtic faci gala contínua de la transició però no hagi demanat perdó. Perdó al poble. El Rei, el Parlament i el Govern de l’Estat haurien de demanar perdó a tots aquells i aquelles que van patir la guerra i la dictadura. O és que aquestes víctimes no tenen dret a l’honor? A Espanya moltes vegades només es recorda les víctimes d’ETA (a les que recolzaré sempre) però aquest record té d’amagat una intenció d’utilitzar el conflicte políticament. El temps no és etern per què aquella generació tampoc ho és. Els meus avis i avies ja han mort i no se’ls ha demanat perdó per no haver viscut el que jo si que he tingut l’oportunitat de viure.

La llei de memòria històrica és un pas endavant important però insuficient perquè el perdó de les institucions no està contemplat. El PSOE ho va intentar però finalment no va tenir la valentia de fer-ho (per la por de ser acusat d’antiespanyolista). El PP actual sempre apel•la a mirar el futur i deixar el passat tranquil -després són els mateixos que demanen que es condemnin règims com el Cubà o el Libi. Amb quina legitimitat ho demanen si el PP mai ha condemnat la dictadura oficialment?

Sóc universitari i a l’escola mai m’han ensenyat que va fer realment la dictadura ni el retràs democràtic, social i econòmic que aquesta va suposar. Mai em van fer reflexionar sobre el cas ni em van ensenyar el suficient per poder condemnar-ho (reflexió a l'escola catalana i espanyola! potser estic demanant massa) Aquesta situació ha d’acabar, és el dret a conèixer i pensar el que està en joc però també el futur; la història s’estudia per no repetir els errors del passat.

A Pedralbes i la Moraleja criden SOS

2009-11-05T17:41:00.001+01:00

A principis d’aquest setmana, Izquierda Unida es marcava un tanto i permetia al Gobierno desviar el debat de la pujada d’impostos a la classe mitja i treballadora d’Espanya senyalant que els que més guanyen, pagaran més impostos.

A mi m’agradaria que als que ara, en l’executiu central, defensen aquesta mesura se’ls preguntés per què no van esmenar la famosa llei Beckam en el seu moment.
A Espanya, com a la resta de països, els únics que paguem impostos som els ciutadans DNI&VISA. Els ciutadans DNI&VISA som tots aquells que paguem impostos i comissions mil als bancs: ho fem perquè ens recullin la brossa de casa, ho fem perquè reciclem, ho fan les dones DNI&VISA perquè les hormones així ho demanen un cop més –pobres elles, que hauran fet per tenir la menstruació mensualment?, ho fem perquè ens obliguen a tenir els diners al banc, ho fem perquè els pocavergonyes dels nostres nadons necessiten bolquers –quina barra no néixer ja apresos! Això sí, Espanya sempre ha de destacar i és que dins d’Espanya, país divers on els hagi, també existim els DNI&VISA&TOLL; TOLL és peatge en anglès. Ja ens entenem, oi? Perquè clar, els DNI&VISA&TOLL tenim la mania de desplaçar-nos, i nosaltres, aquest dret no en els podem permetre.

El problema radica en què el sistema, que hauria de garantir la igualtat, només fa que perpetuar les desigualtats; per tant, ens allunya de la democràcia. Perquè senyores i senyors, la democràcia és el punt de partida; no la meta!
Ara la Lliga Professional del Fútbol vol també fer vaga i parar la competició. Ho fan en nom de la competitivitat! Jo no els negaré el dret a que facin el que vulguin. L’únic que els demano és que no menteixin. Que no som tontos! Que facin vaga i si fa falta que surtin al carrer i es manifestin. Però aleshores, en el seu manifest hauria de dir:

‘‘Senyor Zapatero, demanem protecció als poders públics, perquè amb aquesta modificació de la llei els Ronaldos, Ibraimovics, Messis, Kakas que vinguin en el futur no podran comprar deu cotxes d’alta gama, sinó que vuit; perquè ja no es podran comprar roba molt i molt i molt cara, sinó que molt i molt cara; perquè ja no podran celebrar una boda en un Châteu francès, sinó que s’hauran de conformar amb un castell. Senyors i senyores governants, els demanem ajuda perquè a les nostres festes ja no hi voldrà venir ni la Paris Hilton. SOS, que nosaltres, igual que els científics aportem moltíssim a aquest país’’

Però no us deixeu enganyar. La LPF la composen els clubs i aquest llei a qui afectarà és als clubs per què els jugadors, llestos en allò que volen, tenen un sou fix, és a dir, sigui el que sigui el que han de pagar a Hisenda, aquesta part, la pagaran els clubs. I sinó per què han estat gent com el Laporta els que han sortit ràpid a criticar la llei? Perquè no hem vist al Cristiano Ronaldo?

Em pregunto que pensaran aquelles famílies que cap dels seus membres treballa. Què trist que no estiguem tots a una. Encara que és clar, veient el panorama a Madrid –léase, Esperanza, Rajoy, Camps.

Orgull culé!

2009-10-27T11:46:00.001+01:00

L’últim partit del Barça no va ser només una demostració de bon futbol sinó que també d’una afició exemplar. Al llarg de la segona part, Pep Guardiola, entrenador del FC Barcelona, va fer alguns canvis per a que els seus titulars descansessin aprofitant que el Saragossa perdia per una diferència de cinc gols.

L’ambient al Camp Nou era sa, divertit i emocionant. El Barça del diumenge recordava l’equip que va permetre a centenars de milers de barcelonistes cantar el ‘Copa, Lliga i Champions’ de la temporada passada.

Però com sempre, una desena d’energúmens van decidir espontàniament fer un exercici de pobresa i poca humilitat tot cantant ‘A segunda, olé, a segunda’. La meva por en escoltar aquests càntics va ser que el bon futbol quedés en un segon pla a la premsa si tot el Camp s’hagués sumat a aquesta orquestra desafortunada. Però no. No em vaig poder sentir més orgullós de ser culé. L’afició va respondre ràpid i amb contundència. Quatre xiulets i els vailets van callar!

Em pregunto si aquesta afició que no va permetre que tal càntic ressonés a l’estadi blaugrana, podria ser un exemple a seguir en altres situacions tals com: les xiulades en l’ofrena floral al monument de Casanovas l’11 de Setembre o d’altres més sonades com la xiulada a la cantant israeliana Noa convidada pel Govern de Catalunya enguany per celebrar la Diada de Catalunya.

M'imagino que els SNOBS estan acostumats a sumar-se a aquest tipus d'iniciativa(es) Al final, acaben fent el rídicul.

Felicitats Culés!

Vive le Roi! Vive le France! ...i ja posats, llarga vida a Telma Ortiz

2009-10-16T11:45:00.000+02:00

Hi havia una vegada un petit empereur enganxat a un nas prominent i no gaire simpàtic. El seu poder era molt i molt gran ja què regnava en un dels grans regnes que es coneixien aleshores. Els seus vessalls parlaven un pèl extrany, així com una mica estirats amb la mirada sempre per damunt de l'hombro i com si els fes mal el coll.

El petit empereur no era molt maco i allà on anava la gent s'amagava darrere les portes o intentava passar de llarg com si la seva corona fos invisible. És per això, que un bon dia, el speaker de la ciutat més important del regne va anunciar el casament de l'home lleig amb la filla d'un dels reis veïns. Ella era preciosa. La seva bellesa era coneguda arreu del regne i els vessalls ja no li giraven l'esquena, però no olvidaven.

El petit empereur i la seva bella esposa tenien varios fills. Aquests havien après els costums de la cort. Bé, un d'ells no. No era bon tirador d'arc però això no suposava un mal de cap per a la família; tan sols havia de contonejar-se i fer-se valer com el més charming dels prínceps d'arreu del món.

Un dia, l'speaker de la ciutat més important del món va anunciar un concurs de tir amb arc. El premi era molt atractiu: la corona més important del regne després de la del seu pare. Tots sabien que era impossible que guanyés el charming dels charmings doncs hi havia un centenar més de concursants disposats a fer-se valer. Aquesta sensació no s'escapava de l'atenció del petit empereur i va decidir que faria trampes, ecanra que els seus vessalls no ho acceptarien. Va manar els guàrdies que custodiaven el premi que trenquéssin les fletxes dels adversaris. Al final, i com era d'esperar, va guanyar el fill. Ara, el Senyor Fill De.

Des d'aleshores, en aquell regne cap dels vessalls va ser feliç ni es van menjar perdius.

Relfexió: Com la República no és la resposta a aquells que no creiem en la Monarquia és el fàcil argument que monàrquics o joan carlistes espanyols estaran ara desenfundant un cop es va saber Jean Sarkozy, fill de Nicolas Sarkozy, serà el proper president de la Defense.

És increïble veure com, en una sola decisió, le petit empereur pot fer tant de mal a l'esperit que va fundar la República com a forma d'estat a França. Està clar que si Nicolas Sarkozy, del que no tot és dolent, pronuncia d'ara endavant el famós Liberté, Égalité, Fraternité, pel què fa al segon valor, ningú se'l creurà.

Ara Telma Ortiz podrà dir: mireu a França. A la gran República també passa el mateix!

El perill de la ignorància

2009-10-15T10:31:00.000+02:00

El dilluns 12 d'Octubre de 2009, el diari La Vanguardia va publicar a LA CONTRA una entrevista a la ex mistra d'Educació espanyola, Mercedes Cabrera.

Com a ministra d'Educació no va deixar de ser mediàticament controvertida pel seu intent de canviar aspectes del sistema educatiu espanyol que tant contestat està essent pels informes de l'OCDE. Dic mediàticament, per què ningú li va donar la oportunitat d'explicar-se a la opinió pública i en canvi, els ciutadans la valoràvem com una dels pitjors ministres del gabinet. Entre aquests crítics estava jo. No vaig molestar-me en mirar quines eren les seves propostes de millora i em vaig conformar en escotar i llegir allò que els mitjans de comunicació
(re)transmitien. No hi havia debat polítc, segurament per què aquest país mai s'ha plantejat aquest debat, causa que explica per què ara Espanya no surt de la crisi com si ho estan fent els seus col·legues eurpoeus. Es tractava d'una inquisició oquestrada per aquells que no volen que el model educatiu canviï, per què preparar els joves pel futur significa dotar-los d'una arma molt potent: la llibertat de pensament i la raó. Si així fós, aleshores, la gent seria més contestaria, no tant conformista (o passiva, del fet de passar de tot) i les èlits haurien de rendir comptes i gent com Ricardo Costa no ho tindrien tant fàcil.

Doncs bé, he de confessar, que un cop llegida l'entrevista feta per Víctor-M. Amela, a qui felicito enèrgicament pel seu treball a LV, vaig entendre el perill d'ignorar. Un dels temes que més em preocupa del nostre país és l'Educació, ja què es tracta del futur de les societats. Tant sols aquells països que inverteixin temps, esforç i diners (no tot són diners) de forma eficient, els espera un gran futur de progrés econòmic.

Mercedes Cabrera expressava el seu desig d'aribar a un sistema educatiu on es tranmeti la importància d'estudiar i dotat d'una certa flexibilitat que així ho permeti. L'objectiu últim és frenar el fracàs escolar (que no amagar-lo). Mireu sinó les universitats anglosaxones: són les úniques en ocupar el top-10 d'universitats del món i no us podeu arribar a imaginar lo flexibles que són. Els estudiants tenen al seu abast múltiples opcions per cursar els seus estudis superiors. Crec que en el nostre país tenim por a la flexibilitat; ens pensem que és sinònim d'inseguretat i estem molt equivocats. El mateix passa amb el mercat laboral. Però d'aquesta mentalitat ja en parlaré en un altre moment.

Espero que el Conseller Maragall i el Ministre Gabilondo hagin llegit LA CONTRA de la ex ministra a fons. Molt em temo, que haurà quedat a sobre de les seves taules entre informes inútils sobre articulistes del país. Quina vergonya de futur ens espera!

Perdó, Sra. Cabrera

Els polítics SI responen DOS cops

2009-10-11T03:35:00.000+02:00

Des de fa 7-8 mesos els principals mitjans de comunicació s'han anat fent eco del archiconegut cas Gürtel que involucra a alts càrrecs del Partit Popular en casos de corrupció; inclús en un pressumpte delicte de finançament irregular del partit.

Molts comentaristes han arribat a la conclusió que Mariano Rajoy haria d'haver-se avançat a Esperanza Aguirre en el cessament de més d'un dels implicats, encara que la seva implicació tan sols sigui per indicis.

Recordeu aquella imatge de Mariano Rajoy rodejat de tots els dirigents del partit a nivell estatal, autonòmic i local negant la trama i denunciant que la única trama esta fora del PP i era en contra dels populars? Amb l'aixecament del sumari s'ha vist com més d'un dels polítics populars estaven ficats: fins i tot el nebot d'Aznar: l'empresari Agag (sempre em va sembla extrany que marxés a viure a Londres, però aquest és un altre tema; tot i que li vam pagar la boda!)

Mariano Rajoy, si és que té visió d'Estat i concsiència democràtica, hauria ja d'haver demanat explicacions als seus i prendre decisions concretes. La seva negativa a cessar els seus colegues sempre ha trobat força en l'excusa que ell no pot demanar la dimissió a algú per què sigui sospitòs d'algun delicte; que aquest rol roman en els jutges. Perdoni senyor Rajoy, però estem parlant de polítics. Un polític si ha comès un delicte haurà de respondre davant la justícia però també davant la ciutadania. Els polítics SI responen DOS cops. Si el dirigent popular que aspira a presidir el Govern espanyol al 2012 és incapaç d'entendre aquesta obvietat o simplement només l'aplica amb els seus adversaris, que podem esperar la resta de la política? Per exemple, el President Camps va dir que en quan als seus vestits i els de Ricardo Costa -pobre Juan Costa (la punta de l'iceberg del cas Gürtel) s'havia demostrat que ell no era culpable per què el PP havia guanyat les eleccions europees a la Comunitat Valenciana. Però no són els jutges qui ho han de dictar això? A no! clar, que sinó es tracta d'un jutge amic de Camps com ho és el President del Tribunal de Justícia de València, aleshores no!

He volgut començar el meu Blog amb aquest tema perquè en el cas de la meva persona sóc un apassionat de la vida política i un defensor de la democràcia com a punt de partida. El problema és, que a Espanya, el PP i el PSOE sembla que no els agrada avançar en les conquestes democràtiques que encara ens queden per assolir. Es dediquen a dir que tant lleig és l'altre i si cal, cau un insult cap a Catalunya. Si, sóc nacionalista i europeista. Ambdós partits, que per el moment són els únics amb capacitat de governar, estan engrandint la escletxa entre els ciutadans i la política. Ahir vaig anar a sopar amb uns amics i un d'ells em va preguntar per la meva tasca a l'Ajuntament. Al final, vam acabar parlant dels Míster Gürtel, com si d'una passarel·la de Místers i Misses es tractés. Aquest amic em va comentar: ''Borja, a mi m'interessa el suficient la política però aquesta colla de ganapies m'ha superat. No tornaré a votar en molt temps''. Jo el vaig entendre, però el vaig animar a que s'informés d'altres opcions polítiques o del vot en blanc, com a últim recurs. He de dir, per acabar, que no suporto els polítics que limiten les aspiracions dels emprenadors i d'aquells que distancien cada cop més el ciutadà de la vida política. Aquests són els que més mal fan a la democràcia. Pitjor encara que en Chávez, que almenys aquell parla clar i saps de quin ''pal'' va.