Barcelona va obrir-se al món al ’92 i ho feia amb l’ànim i entusiasme d’erigir-se com una ciutat global però també mediterrània. Barcelona es presenta al món com una ciutat de benvinguda que convida a tothom a gaudir-la i sentir-la. Els seus carrers, botigues, els mercats, les cantonades del pla Cerdà, des de les seves avingudes més denses fins els carrers més estrets del barri Gòtic. Barcelona és especial perquè tota ella és plegada d’història i cada racó té un secret per descobrir. Turistes d’arreu del món s’enamoren de la ciutat i no es cansen mai de visitar-la.
La seva tradició mediterrània, a vegades oblidada per l’Ajuntament (el urbanisme de Diagonal Mar sembla més Miami que no pas una ciutat europea), és també un esperit i anhel que la ciutat viu a diari. Avui, Barcelona veu com poc a poc neix un nou espai de concòrdia, col•laboració, diàleg i treball que la situen com a capital euromediterrania. Avui, Barcelona recupera el lema olímpic que tan popular i estimada l’han feta, ‘HOLA’, per saludar als nostres amics del mediterrani. Però, aquesta capitalitat ens l’haurem de guanyar dia a dia. Aquest reconeixement és també un repte. Ara, ens toca donar formar a la Unió pel Mediterrani i ajudar a aquest organisme fer front els seus primers objectius: descontaminar el Mediterrani; crear autopistes terrestres i marítimes; protecció civil; creació d’una xarxa universitària i d’investigació; desenvolupament industrial; i desenvolupar noves energies renovables i l’elaboració d’un pla solar pel mediterrani. És aquest últim, un dels més ambiciosos i interessants per la indústria catalana. El projecte Desertec n’és un exemple: http://en.wikipedia.org/wiki/Desertec
Barcelona té ja alguns organismes, associacions o organitzacions d’àmbit europeu com el Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i la secretaria general de l’Associació de Cambres de Comerç del Mediterrani (Ascame). A més, amb la remodelació de l’Hospital de Sant Pau s’estan habilitant noves instal•lacions que primerament albergaran un àgora internacional per organitzacions amb un enfocament mediterrani; això permetrà atraure lobbies, ONG’s, OIG’s d’àmbit europeu i mediterrani a la ciutat tal i com han expressat la Organització Mundial del Turisme i la FAO.
Barcelona no només adquireix un reconeixement polític importantíssim sinó que també esdevé la capital d’un nou espai de cooperació que vetllarà per pacificar la zona –el secretari general de la UpM en una entrevista a ‘El Pais’ creu que la ciutat pot contribuir al procés de pau a Orient Pròxim-, i per crear un nou espai que coincideix amb un mercat encara per explotar (el 81% de les empreses de la UE i dels països de la ribera sud creuen que el potencial comercial i inversor del Mediterrani està sense explotar). Atenció a aquesta dada.
La Xina i la Índia són mercats importants per a les empreses catalanes però estic convençut per la proximitat dels nostres nous socis mediterranis i per la recent creació de la UpM que aquests dos factors suposaran un reforçament de les relacions multilaterals entre les dues riberes i una oportunitat econòmica i política que finalment es traduirà en un apropament i comprensió cultural i social entre el nord i el sud del Mediterrani.
dilluns, de març 08, 2010
diumenge, de febrer 28, 2010
Sobre el racisme a Catalunya
En època de crisi econòmica és fàcil i pràcticament automàtic que les alarmes socials siguin més sensibles a saltar i més encara quan en època de bonança econòmica qui havia d’actuar no ha actuat. M’explico. Les últimes imatges i notícies que a Catalunya es veuen giren al voltant de la immigració. I no és fortuït. És any electoral. Tan el govern espanyol com el govern català han tingut molt temps per abordar el fenomen de la immigració però no l’han sabut gestionar. Ara que la crisi econòmica amenaça amb quedar-se a casa nostra durant un temps volen desviar l’atenció del ciutadà i activar l’eix esquerra-dreta pensant que CiU adoptarà una posició semblant a la de Suïssa i despertar així la por en l’electorat. Ja ho van fer amb les europees però no els va anar gaire bé.
La gent demana solucions, i aquestes han estat escasses. Durant aquests anys s’ha llençat un missatge als immigrants des de l’Estat: ‘’viviu quatre anys en la clandestinitat i després us donarem la nacionalitat’’. El cas de Salt és un extrem, però és un cas de vertader. Els ajuntaments han d’assumir els costos socials i econòmics d’aquesta ‘’deixadesa’’ i mentrestant l’Administració central no aplica la llei d’Estrangeria provocant que finalment esclati el conflicte. És que de sobte els veïns de Salt són racistes? Segurament, no. Segurament es tracta de ciutadans enfadats. Veïns que expressen el seu rebuig a l’oblit de l’Administració i a aquells que diuen que els representen. Hem d’aprendre a diferenciar entre aquells que expressen les seves idees lliurament, encara que allò que diuen sigui políticament incorrecte i els delinqüents ideològics. O és que podem posar en un mateix sac als veïns de Salt amb els membres del KKK?
Si avui a Catalunya tenim immigrants és perquè els hem necessitat. No vénen atrets pel sol i la platja, sinó perquè va haver una llarga temporada que semblava infinita que al nostre país teníem llocs de feina per donar i vendre. Ara, no els podem fer fora perquè ens fan nosa. Els hem d’integrar, ensenyar la nostra cultura i aprendre de la seva. Mantenir-los fora de les bosses de pobresa i preparar-los pel futur, perquè en el futur els tornarem a necessitar i encara en demanarem més.
Anem amb cautela amb llençar missatges racistes, que de moment no són els de Salt, perquè si aquells que han de donar solucions no ho fa ràpid, els veïns de Salt i els ciutadans de Catalunya acabaran agafant-se al vertaders racistes i aleshores sí que tindrem un problema.
La gent demana solucions, i aquestes han estat escasses. Durant aquests anys s’ha llençat un missatge als immigrants des de l’Estat: ‘’viviu quatre anys en la clandestinitat i després us donarem la nacionalitat’’. El cas de Salt és un extrem, però és un cas de vertader. Els ajuntaments han d’assumir els costos socials i econòmics d’aquesta ‘’deixadesa’’ i mentrestant l’Administració central no aplica la llei d’Estrangeria provocant que finalment esclati el conflicte. És que de sobte els veïns de Salt són racistes? Segurament, no. Segurament es tracta de ciutadans enfadats. Veïns que expressen el seu rebuig a l’oblit de l’Administració i a aquells que diuen que els representen. Hem d’aprendre a diferenciar entre aquells que expressen les seves idees lliurament, encara que allò que diuen sigui políticament incorrecte i els delinqüents ideològics. O és que podem posar en un mateix sac als veïns de Salt amb els membres del KKK?
Si avui a Catalunya tenim immigrants és perquè els hem necessitat. No vénen atrets pel sol i la platja, sinó perquè va haver una llarga temporada que semblava infinita que al nostre país teníem llocs de feina per donar i vendre. Ara, no els podem fer fora perquè ens fan nosa. Els hem d’integrar, ensenyar la nostra cultura i aprendre de la seva. Mantenir-los fora de les bosses de pobresa i preparar-los pel futur, perquè en el futur els tornarem a necessitar i encara en demanarem més.
Anem amb cautela amb llençar missatges racistes, que de moment no són els de Salt, perquè si aquells que han de donar solucions no ho fa ràpid, els veïns de Salt i els ciutadans de Catalunya acabaran agafant-se al vertaders racistes i aleshores sí que tindrem un problema.
dilluns, de febrer 08, 2010
Anem per feina!
Quan en època de vaques grasses se’ns deia que la nostra economia no era productiva ni competitiva, tothom feia que no sentia res, a excepció d’uns quans que sabíem que és precisament quan les coses van bé quan s’han de prendre decisions que consolidin el bon estat de l’economia i ens permetin estar preparats per crisi econòmiques futures. Així ho deia Lluís Recoder, Alcalde de Sant Cugat, fa un parell de setmanes en la presentació del seu llibre, la Llibertat com a resposta, a Lleida.
Davant d’aquesta situació, ens tornem tots pessimistes i negatius i inclús aquells que la seva situació no ha canviat, per què tots dos continuen treballen i les coses els va bé, deixen de sortir a sopar fora, compren la meitat de roba i envers d’anar a esquiar un cap de setmana en família prefereixen anar al cinema una tarda i fer una coca-cola.
Si una bona notícia pot ajudar a anar canviant aquest desànim generalitzat, deixeu-me que la comparteixi amb vosaltres: com bé sabeu, invertir en ciència, innovació, educació i universitats és clau per evitar que futures crisi econòmiques s’emportin per davant tants llocs de treball com està passant en aquests dos últims anys.
Encara que ens pensem que les coses no s’estan fent, que el tripartit ha decidit rebaixar un 8% el finançament de les universitats públiques catalanes, cal dir que, des de les Universitats s’està treballant molt i amb gran esforç per donar la volta a la situació. Per exemple; entre les 100 millors escoles d’economia del món, dues són catalanes i una de Madrid. La Universitat Pompeu Fabra de Barcelona és la 35 en el rànquing (7a a nivell europeu i 1a a Espanya. Pel seu davant hi ha 25 universitats americanes, dues canadenques, 3 angleses, 2 holandes i 1 alemanya i 1 francesa. I després de totes aquestes; una catalana, pública i molt jove (la UPF va néixer l'any 1991 de la voluntat d'un govern nacionalista que sabia que sense una universitat pública i de qualitat catalana no seríem cap referent en aquest món globalitzat.
Aquest esperit jove, de qualitat i d’excel•lència (la UPF ha rebut recentment el certificat CHE-ExcellenceRanking 2009 en ciències socials) dóna esperança a aquells que creiem que sortir de la crisi és possible. Però només ho és si el país el governa una sola força política compromesa amb la gent i la llibertat de la nació –el tripartit, liderat per Montila i el PSC està lligat als interessos de Madrid.
Artur Mas visitarà demà els estudiants de la UPF per escoltar què els motiva i presentar-lis les opcions de futur de CiU. Estic convençut que si Mas és president, més universitats catalanes entraran en el rànquing top100 del món. I és que un país ha de generar confiança i només amb notícies com aquestes, ho aconseguirem. Començar il·lusiona!
Davant d’aquesta situació, ens tornem tots pessimistes i negatius i inclús aquells que la seva situació no ha canviat, per què tots dos continuen treballen i les coses els va bé, deixen de sortir a sopar fora, compren la meitat de roba i envers d’anar a esquiar un cap de setmana en família prefereixen anar al cinema una tarda i fer una coca-cola.
Si una bona notícia pot ajudar a anar canviant aquest desànim generalitzat, deixeu-me que la comparteixi amb vosaltres: com bé sabeu, invertir en ciència, innovació, educació i universitats és clau per evitar que futures crisi econòmiques s’emportin per davant tants llocs de treball com està passant en aquests dos últims anys.
Encara que ens pensem que les coses no s’estan fent, que el tripartit ha decidit rebaixar un 8% el finançament de les universitats públiques catalanes, cal dir que, des de les Universitats s’està treballant molt i amb gran esforç per donar la volta a la situació. Per exemple; entre les 100 millors escoles d’economia del món, dues són catalanes i una de Madrid. La Universitat Pompeu Fabra de Barcelona és la 35 en el rànquing (7a a nivell europeu i 1a a Espanya. Pel seu davant hi ha 25 universitats americanes, dues canadenques, 3 angleses, 2 holandes i 1 alemanya i 1 francesa. I després de totes aquestes; una catalana, pública i molt jove (la UPF va néixer l'any 1991 de la voluntat d'un govern nacionalista que sabia que sense una universitat pública i de qualitat catalana no seríem cap referent en aquest món globalitzat.
Aquest esperit jove, de qualitat i d’excel•lència (la UPF ha rebut recentment el certificat CHE-ExcellenceRanking 2009 en ciències socials) dóna esperança a aquells que creiem que sortir de la crisi és possible. Però només ho és si el país el governa una sola força política compromesa amb la gent i la llibertat de la nació –el tripartit, liderat per Montila i el PSC està lligat als interessos de Madrid.
Artur Mas visitarà demà els estudiants de la UPF per escoltar què els motiva i presentar-lis les opcions de futur de CiU. Estic convençut que si Mas és president, més universitats catalanes entraran en el rànquing top100 del món. I és que un país ha de generar confiança i només amb notícies com aquestes, ho aconseguirem. Començar il·lusiona!
dilluns, de febrer 01, 2010
Mal de caps interns? Enemics externs.
Rares vegades tenim algun governant sigui on sigui que clarament assenyali els problemes del país sense trobar sospitosament els causants en la seva direcció o gestió. Ara fa poc, el president del govern José Luís Rodríguez Zapatero va tenir la oportunitat a Davos, el fòrum econòmic de debat més influent del món, de defensar la capacitat d’Espanya per liderar la sortida de la crisi, en la què Europa es veu immersa, davant les crítiques internacionals que el seu govern està rebent. No només era l’únic assistent a la sala que no parlava ni entenia l’anglès (en aquests anys ja podria haver-se espavilat) sinó que, i encara més greu, la seva gran proposta i/o anunci va ser que anul•laria algun Ministeri: que tremoli vivenda i igualtat, però també el país sencer. De debò, algú es pot creure que un president que ens diu que a finals de 2010 l’economia tornarà a crear llocs de treballar (creixement positiu) ho farà per què eliminarà algun o més Ministeris? Segons ZP, les crítiques internacionals a la seva gestió de la crisi econòmica espanyola que afirmen que el seu govern serà incapaç de fer sortir Europa de la crisi és, literalment, una coal•lició anglosaxona contra els països de la ribera mediterrània. I ja hi tornem a ser!
Quan Hugo Chávez té por que esclati una crisi interna, diu que els problemes del veneçolans és l’enemic imperialista de Washington; quan Esperanza Aguirre no pot controlar una empresa amb seu a Madrid, avisa que la seu d’Endesa, si és absorbida per Gas Natural, marxarà de territori nacional; quan Kim Jong-Il es veu amenaçat per la falta d’ordre intern, amenaça l’estabilitat internacional amb llançament de míssils prop del Japó; quan un candidat republicà no té cap proposta a fer per solucionar els problemes dels americans, els dius als seus ciutadans que el problema és el islamisme radical.
És com una regla matemàtica. Quan un governant no sap com solucionar els problemes interns del seu país, dibuixa en el mapa un enemic extern que si bé és cert o inventat, li permet guanyar temps. I si té sort, distraurà el personal i al final no solucionarà els problemes del país fins que ho faci o bé un altre, o per la pròpia inèrcia del país.
Quan Hugo Chávez té por que esclati una crisi interna, diu que els problemes del veneçolans és l’enemic imperialista de Washington; quan Esperanza Aguirre no pot controlar una empresa amb seu a Madrid, avisa que la seu d’Endesa, si és absorbida per Gas Natural, marxarà de territori nacional; quan Kim Jong-Il es veu amenaçat per la falta d’ordre intern, amenaça l’estabilitat internacional amb llançament de míssils prop del Japó; quan un candidat republicà no té cap proposta a fer per solucionar els problemes dels americans, els dius als seus ciutadans que el problema és el islamisme radical.
És com una regla matemàtica. Quan un governant no sap com solucionar els problemes interns del seu país, dibuixa en el mapa un enemic extern que si bé és cert o inventat, li permet guanyar temps. I si té sort, distraurà el personal i al final no solucionarà els problemes del país fins que ho faci o bé un altre, o per la pròpia inèrcia del país.
diumenge, de desembre 27, 2009
Adéu 2009. Hola 2010
Estic convençut que l’any 2009 serà recordat per tots amb una barreja de sentiments; ganes d’oblidar-lo per la greu crisi econòmica que cada dia se’n duu per davant més negocis familiars però també, com l’any de l’esperança i el canvi, les dues idees més repetides en els discursos d’Obama. Sense dubte, Obama ha canviat la manera de fer a l’escenari internacional. La política bel•ligerant i unilateral dels neocon ha quedat aparcada per unes relacions exteriors més disteses dels EUA amb la resta d’actors internacionals. La Xina, la Índia i el Brasil són els tres països amb més projecció exterior i han demostrat, en la última cimera contra el canvi climàtic, un dels reptes de la humanitat en aquesta nova dècada, que tenen molt a dir i que volen dir molt. El terrorisme global s’erigia ràpidament amb l’espectacular caiguda dels dos gratacels de la zona 0 de Manhattan, com el problema més important pels nord-americans; ara, les armes de destrucció massiva sembla ser que no estaven a l’Iraq, sinó que venien empaquetades com a subprime. La pitjor crisi econòmica després del crack 1929 i la posterior depressió dels anys 30 es pot tornar a repetir.
A Espanya i Catalunya, 2009 no serà recordat precisament pel paper dels joves però cal que no oblidem el nostre rol, les nostres inquietuds, els nostres projectes, els nostres somnis. No podem permetre que la societat no ens deixi somiar. Som una generació de joves que hem viscut el millor període econòmic de la història catalana i espanyola. Hem nascut en llibertat i no hem hagut de lluitar per aconseguir-la i a canvi se’ns acusa contínuament de ser uns llibertins. No ho tenim fàcil! Fa poc, vaig assistir a un acte de graduació de la meva universitat on un estudiant convidat (que s’havia graduat l’any 2000) va dir-nos als assistents: ‘’penseu en positiu, pitjor no podeu estar’’. A l’escola se’ns va prometre que si estudiàvem a la universitat una llicenciatura, després un màster i un postgrau o doctorat tindríem un futur prometador. Nosaltres ja ho fem fet. Som la generació més preparada de la història de Catalunya i Espanya. Ara us toca a la resta, empresaris, sindicats, Administració posar-vos a fer feina per canviar el model productiu i crear un teixit d’empreses que creïn llocs de treball qualificats. Universitat i Empresa han d’estar més units que mai. L’any 2009, és l’any en què el govern ZP ha decidit aprovar uns pressupostos (amb el suport de PNV i CC) que rebaixen la partida a Investigació i Ciència. I el PP no diu res! Anem malament.
La nova economia del coneixement i especialment els sectors de l’energia verda són claus per entendre els anys vinents i enguany. Copenhaguen serà recordada com la cita en la que les esperances de molts van defallir. Tot i així, no podem perdre l’esperança perquè Copenhaguen també és símbol de la inclusió dels EUA i la Xina (els dos països més contaminants) en la lluita contra el canvi climàtic. Queda molt per fer, però també s’ha fet molt.
L’era de la hiperconnexió. A Espanya, per exemple, hi ha més mòbils que persones. Algú es podia arribar a imaginar fa deu anys que les cabines de telèfon acabarien esdevenint un mobiliari urbà, quasi pesa de museu?. La revolució 2.0 està posant entredit moltes de les relacions socials que fins ara gaudíem les persones. Un polític que no tingui un perfil de Facebook o Twitter, no existeix. Així com la televisió en política va néixer amb JFK; la internet i les xarxes socials ho han fet amb BO (Barack Obama).
La historia no té predilecció pels números rodons. La dècada dels 80, marcada per l’onada neoliberal es va iniciar l’any 1979 amb l’arribada de Tatcher a Downing Street. La dècada dels 90 va donar el seu tret de sortida l’any 1989 amb la caiguda del mur de Berlin i el segle XXI s’inicià amb els atemptats terroristes contra les torres bessones. La nova dècada que ara està a punt d’entrar tampoc ha tingut sort; L’any 2009 serà recordat com aquell en el què un home desconegut fins ara en la política nord-americana es converteix en el primer president dels Estats Units d’Amèrica d’origen afroamericà. Amb ell, els propers anys serem testimonis del creixement i consolidació de nous pols de poder que reivindiquen el seu paper al marge de les institucions ‘velles’ de Nacions Unides que reflexen el mapa de la fi de la segona guerra mundial. Tenen el Brasil, la Índia, Sudàfrica un seient permanent i dret de vet al Consell de Seguretat?
Esperança. Canvi. Una nova dècada amb noves illusions. Estiguem atents; qui no estigui atent, perdrà la seva oportunitat.
Adéu 2009. Hola 2010.
A Espanya i Catalunya, 2009 no serà recordat precisament pel paper dels joves però cal que no oblidem el nostre rol, les nostres inquietuds, els nostres projectes, els nostres somnis. No podem permetre que la societat no ens deixi somiar. Som una generació de joves que hem viscut el millor període econòmic de la història catalana i espanyola. Hem nascut en llibertat i no hem hagut de lluitar per aconseguir-la i a canvi se’ns acusa contínuament de ser uns llibertins. No ho tenim fàcil! Fa poc, vaig assistir a un acte de graduació de la meva universitat on un estudiant convidat (que s’havia graduat l’any 2000) va dir-nos als assistents: ‘’penseu en positiu, pitjor no podeu estar’’. A l’escola se’ns va prometre que si estudiàvem a la universitat una llicenciatura, després un màster i un postgrau o doctorat tindríem un futur prometador. Nosaltres ja ho fem fet. Som la generació més preparada de la història de Catalunya i Espanya. Ara us toca a la resta, empresaris, sindicats, Administració posar-vos a fer feina per canviar el model productiu i crear un teixit d’empreses que creïn llocs de treball qualificats. Universitat i Empresa han d’estar més units que mai. L’any 2009, és l’any en què el govern ZP ha decidit aprovar uns pressupostos (amb el suport de PNV i CC) que rebaixen la partida a Investigació i Ciència. I el PP no diu res! Anem malament.
La nova economia del coneixement i especialment els sectors de l’energia verda són claus per entendre els anys vinents i enguany. Copenhaguen serà recordada com la cita en la que les esperances de molts van defallir. Tot i així, no podem perdre l’esperança perquè Copenhaguen també és símbol de la inclusió dels EUA i la Xina (els dos països més contaminants) en la lluita contra el canvi climàtic. Queda molt per fer, però també s’ha fet molt.
L’era de la hiperconnexió. A Espanya, per exemple, hi ha més mòbils que persones. Algú es podia arribar a imaginar fa deu anys que les cabines de telèfon acabarien esdevenint un mobiliari urbà, quasi pesa de museu?. La revolució 2.0 està posant entredit moltes de les relacions socials que fins ara gaudíem les persones. Un polític que no tingui un perfil de Facebook o Twitter, no existeix. Així com la televisió en política va néixer amb JFK; la internet i les xarxes socials ho han fet amb BO (Barack Obama).
La historia no té predilecció pels números rodons. La dècada dels 80, marcada per l’onada neoliberal es va iniciar l’any 1979 amb l’arribada de Tatcher a Downing Street. La dècada dels 90 va donar el seu tret de sortida l’any 1989 amb la caiguda del mur de Berlin i el segle XXI s’inicià amb els atemptats terroristes contra les torres bessones. La nova dècada que ara està a punt d’entrar tampoc ha tingut sort; L’any 2009 serà recordat com aquell en el què un home desconegut fins ara en la política nord-americana es converteix en el primer president dels Estats Units d’Amèrica d’origen afroamericà. Amb ell, els propers anys serem testimonis del creixement i consolidació de nous pols de poder que reivindiquen el seu paper al marge de les institucions ‘velles’ de Nacions Unides que reflexen el mapa de la fi de la segona guerra mundial. Tenen el Brasil, la Índia, Sudàfrica un seient permanent i dret de vet al Consell de Seguretat?
Esperança. Canvi. Una nova dècada amb noves illusions. Estiguem atents; qui no estigui atent, perdrà la seva oportunitat.
Adéu 2009. Hola 2010.
dissabte, de desembre 19, 2009
Copenhague no era la meta; és el tret de sortida!
Un fracàs de cimera; un fracàs d’acord; un fracàs d’organització. En les últimes dues setmanes s’han reunit a la capital danesa milers de persones, des de caps d’estat i de govern fins a activistes, totes elles per assentar les bases de la lluita contra el canvi climàtic i per arribar a un acord o pressionar per què s’hi arribés. L’acord existeix, però les esperances que aquest fos molt més ambiciós, vinculant i concret s’esfumen. Ni l’arribada d’Obama ha ajudat a que l’esperança es convertís en la paraula més repetida en els passadissos del Bella Center; Acció!
Si a més, li afegim que la falta d’organització i planificació han difuminat la feina feta, dóna la sensació que Copenhague no ha servit per res i que les paraules del Senador Kerry (''Copenhagen is the science itself claiming for action'') se les endugué el vent.
No puc estar més d’acord que hi ha coses que s’han fet malament; que disposats a escollir m’agradaria que l’acord assolit fos vinculant, ambiciós i que recollís una reducció d’emissions de CO2 notable, etc. Però és tot tant pessimista i negatiu?
El Protocol de Kyoto es va signar l’any 1997 i va entrar en vigor l’any 2005 amb la ratificació de Rússia. Però el país més contaminant de la Terra no el signava i sense els EUA no es pot lluitar contra el canvi climàtic. Ni tan sols el govern de Barack Obama (amb Clinton i Bush com a precedents) es nega a ratificar-lo. Però clar, existeix l’opció de no afegir-se a Kyoto i crear un de nou. És aquí on Copenhague té sentit. Però no tot està perdut. Aquest nou acord aglutina els Estats Units d’Amèrica, la Xina (els dos països més contaminants del món), la UE, el G77 i les potències emergents de la Índia i Brasil. Potser entre tots havíem posat massa esperances a la cimera del COP15 però Kyoto expedeix l’any 2012. Així que encara queda un COP16 i esperem que no, però un COP17 també. Per tant, Copenhague és un acord que estableix les bases sobre les que continuar treballant i finalment, arribar a un acord internacional que ens permeti evitar que la temperatura de la Terra mitja superi l’increment de 2 graus previstos. Ens hi juguem molt.
Un apunt final. Els governs locals i sub-nacionals (entenent nacionals com els Estats) van tenir un paper important a la Cimera de la Terra de 1992 però ara a penes han tingut reconeixement. Tenint en compte que la majoria de mesures entorn la lluita contra el canvi climàtic es prenen en els ajuntament, la institució més propera als ciutadans, cal que des de les ciutats alcem les nostres veus, mostrem els progressos i la feina diària i reclamem ser escoltats per actuar en el futur. L’acció local és la resposta a aquest problema global! Si és Kyoto, Bali, Copenhague, o Mèxic ens és igual; lo important és la Terra; la nostra Terra.
Si a més, li afegim que la falta d’organització i planificació han difuminat la feina feta, dóna la sensació que Copenhague no ha servit per res i que les paraules del Senador Kerry (''Copenhagen is the science itself claiming for action'') se les endugué el vent.
No puc estar més d’acord que hi ha coses que s’han fet malament; que disposats a escollir m’agradaria que l’acord assolit fos vinculant, ambiciós i que recollís una reducció d’emissions de CO2 notable, etc. Però és tot tant pessimista i negatiu?
El Protocol de Kyoto es va signar l’any 1997 i va entrar en vigor l’any 2005 amb la ratificació de Rússia. Però el país més contaminant de la Terra no el signava i sense els EUA no es pot lluitar contra el canvi climàtic. Ni tan sols el govern de Barack Obama (amb Clinton i Bush com a precedents) es nega a ratificar-lo. Però clar, existeix l’opció de no afegir-se a Kyoto i crear un de nou. És aquí on Copenhague té sentit. Però no tot està perdut. Aquest nou acord aglutina els Estats Units d’Amèrica, la Xina (els dos països més contaminants del món), la UE, el G77 i les potències emergents de la Índia i Brasil. Potser entre tots havíem posat massa esperances a la cimera del COP15 però Kyoto expedeix l’any 2012. Així que encara queda un COP16 i esperem que no, però un COP17 també. Per tant, Copenhague és un acord que estableix les bases sobre les que continuar treballant i finalment, arribar a un acord internacional que ens permeti evitar que la temperatura de la Terra mitja superi l’increment de 2 graus previstos. Ens hi juguem molt.
Un apunt final. Els governs locals i sub-nacionals (entenent nacionals com els Estats) van tenir un paper important a la Cimera de la Terra de 1992 però ara a penes han tingut reconeixement. Tenint en compte que la majoria de mesures entorn la lluita contra el canvi climàtic es prenen en els ajuntament, la institució més propera als ciutadans, cal que des de les ciutats alcem les nostres veus, mostrem els progressos i la feina diària i reclamem ser escoltats per actuar en el futur. L’acció local és la resposta a aquest problema global! Si és Kyoto, Bali, Copenhague, o Mèxic ens és igual; lo important és la Terra; la nostra Terra.
divendres, de desembre 04, 2009
Ningú resta; tothom pot sumar!
Ahir es va celebrar el dia internacional dels discapacitats. Vaig la oportunitat, gràcies a l’Eva Blanco, Responsable de Comunicació de Hewllet Packard Sant Cugat, d’assistir a un acte de la Fundació Talita a l’hotel Melià de Barcelona (www.fundaciotalita.es). La Fundació centra els seus esforços en la lluita per la inclusió de les persones que pateixen Síndrome de Down.
Va estar una trobada molt maca, en la que es van passejar cares conegudes com les de Gerard Piqué, Antonio Miró, Pilar Eire, Manel Fuentes (presentador de l’acte), etc. La ‘festa’ va reunir a molta gent de la ciutat de Barcelona per donar recolzament a aquesta gent que tan ens necessita, però que tots nosaltres també. Ells i elles ens recorden que tots som persones i la tendresa que expressen amb el seu somriure continuo és contagiosa i envejable.
L’alegria però, em va volar de cop en veure el testimoni d’un discapacitat físic a la televisió. No vaig tenir temps (pel zapping) de saber el seu nom i on viu però va ser suficient per sentir vergonya aliena. Aquest home pateix una distròfia muscular a les cames que li impedeix mantenir-se dret. Però la seva habilitat amb la cadira de rodes és admirable. El seu problema ha arribat a les Administracions Públiques, encarregades de vetllar pels ciutadans, però aquestes no li han fet cas.
Davant de casos com aquests és quan em pregunto si la nostra societat pot permetre’s el luxe de definir-se com a moderna i avançada. Sempre he sentit una sensibilitat extraordinària per aquesta gent i crec que el nostres país no pot permetre que hi hagi un sol carrer a les nostres ciutats que suposi un entrebanc per les persones amb problemes de mobilitat o que les nostres empreses siguin les que tenen una ràtio d’empleats amb discapacitat més baixes de la OCDE.
Catalunya només serà moderna i aprèn que aquesta gent té molt a aportar-nos i que amb la seva participació tots tenim molt a guanyar. Ningú resta; tothom pot sumar!
Va estar una trobada molt maca, en la que es van passejar cares conegudes com les de Gerard Piqué, Antonio Miró, Pilar Eire, Manel Fuentes (presentador de l’acte), etc. La ‘festa’ va reunir a molta gent de la ciutat de Barcelona per donar recolzament a aquesta gent que tan ens necessita, però que tots nosaltres també. Ells i elles ens recorden que tots som persones i la tendresa que expressen amb el seu somriure continuo és contagiosa i envejable.
L’alegria però, em va volar de cop en veure el testimoni d’un discapacitat físic a la televisió. No vaig tenir temps (pel zapping) de saber el seu nom i on viu però va ser suficient per sentir vergonya aliena. Aquest home pateix una distròfia muscular a les cames que li impedeix mantenir-se dret. Però la seva habilitat amb la cadira de rodes és admirable. El seu problema ha arribat a les Administracions Públiques, encarregades de vetllar pels ciutadans, però aquestes no li han fet cas.
Davant de casos com aquests és quan em pregunto si la nostra societat pot permetre’s el luxe de definir-se com a moderna i avançada. Sempre he sentit una sensibilitat extraordinària per aquesta gent i crec que el nostres país no pot permetre que hi hagi un sol carrer a les nostres ciutats que suposi un entrebanc per les persones amb problemes de mobilitat o que les nostres empreses siguin les que tenen una ràtio d’empleats amb discapacitat més baixes de la OCDE.
Catalunya només serà moderna i aprèn que aquesta gent té molt a aportar-nos i que amb la seva participació tots tenim molt a guanyar. Ningú resta; tothom pot sumar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
