Copenhague no era la meta; és el tret de sortida!

Un fracàs de cimera; un fracàs d’acord; un fracàs d’organització. En les últimes dues setmanes s’han reunit a la capital danesa milers de persones, des de caps d’estat i de govern fins a activistes, totes elles per assentar les bases de la lluita contra el canvi climàtic i per arribar a un acord o pressionar per què s’hi arribés. L’acord existeix, però les esperances que aquest fos molt més ambiciós, vinculant i concret s’esfumen. Ni l’arribada d’Obama ha ajudat a que l’esperança es convertís en la paraula més repetida en els passadissos del Bella Center; Acció!
Si a més, li afegim que la falta d’organització i planificació han difuminat la feina feta, dóna la sensació que Copenhague no ha servit per res i que les paraules del Senador Kerry (''Copenhagen is the science itself claiming for action'') se les endugué el vent.

No puc estar més d’acord que hi ha coses que s’han fet malament; que disposats a escollir m’agradaria que l’acord assolit fos vinculant, ambiciós i que recollís una reducció d’emissions de CO2 notable, etc. Però és tot tant pessimista i negatiu?
El Protocol de Kyoto es va signar l’any 1997 i va entrar en vigor l’any 2005 amb la ratificació de Rússia. Però el país més contaminant de la Terra no el signava i sense els EUA no es pot lluitar contra el canvi climàtic. Ni tan sols el govern de Barack Obama (amb Clinton i Bush com a precedents) es nega a ratificar-lo. Però clar, existeix l’opció de no afegir-se a Kyoto i crear un de nou. És aquí on Copenhague té sentit. Però no tot està perdut. Aquest nou acord aglutina els Estats Units d’Amèrica, la Xina (els dos països més contaminants del món), la UE, el G77 i les potències emergents de la Índia i Brasil. Potser entre tots havíem posat massa esperances a la cimera del COP15 però Kyoto expedeix l’any 2012. Així que encara queda un COP16 i esperem que no, però un COP17 també. Per tant, Copenhague és un acord que estableix les bases sobre les que continuar treballant i finalment, arribar a un acord internacional que ens permeti evitar que la temperatura de la Terra mitja superi l’increment de 2 graus previstos. Ens hi juguem molt.

Un apunt final. Els governs locals i sub-nacionals (entenent nacionals com els Estats) van tenir un paper important a la Cimera de la Terra de 1992 però ara a penes han tingut reconeixement. Tenint en compte que la majoria de mesures entorn la lluita contra el canvi climàtic es prenen en els ajuntament, la institució més propera als ciutadans, cal que des de les ciutats alcem les nostres veus, mostrem els progressos i la feina diària i reclamem ser escoltats per actuar en el futur. L’acció local és la resposta a aquest problema global! Si és Kyoto, Bali, Copenhague, o Mèxic ens és igual; lo important és la Terra; la nostra Terra.