Ningú resta; tothom pot sumar!

Ahir es va celebrar el dia internacional dels discapacitats. Vaig la oportunitat, gràcies a l’Eva Blanco, Responsable de Comunicació de Hewllet Packard Sant Cugat, d’assistir a un acte de la Fundació Talita a l’hotel Melià de Barcelona (www.fundaciotalita.es). La Fundació centra els seus esforços en la lluita per la inclusió de les persones que pateixen Síndrome de Down.

Va estar una trobada molt maca, en la que es van passejar cares conegudes com les de Gerard Piqué, Antonio Miró, Pilar Eire, Manel Fuentes (presentador de l’acte), etc. La ‘festa’ va reunir a molta gent de la ciutat de Barcelona per donar recolzament a aquesta gent que tan ens necessita, però que tots nosaltres també. Ells i elles ens recorden que tots som persones i la tendresa que expressen amb el seu somriure continuo és contagiosa i envejable.

L’alegria però, em va volar de cop en veure el testimoni d’un discapacitat físic a la televisió. No vaig tenir temps (pel zapping) de saber el seu nom i on viu però va ser suficient per sentir vergonya aliena. Aquest home pateix una distròfia muscular a les cames que li impedeix mantenir-se dret. Però la seva habilitat amb la cadira de rodes és admirable. El seu problema ha arribat a les Administracions Públiques, encarregades de vetllar pels ciutadans, però aquestes no li han fet cas.
Davant de casos com aquests és quan em pregunto si la nostra societat pot permetre’s el luxe de definir-se com a moderna i avançada. Sempre he sentit una sensibilitat extraordinària per aquesta gent i crec que el nostres país no pot permetre que hi hagi un sol carrer a les nostres ciutats que suposi un entrebanc per les persones amb problemes de mobilitat o que les nostres empreses siguin les que tenen una ràtio d’empleats amb discapacitat més baixes de la OCDE.

Catalunya només serà moderna i aprèn que aquesta gent té molt a aportar-nos i que amb la seva participació tots tenim molt a guanyar. Ningú resta; tothom pot sumar!