Mal de caps interns? Enemics externs.

Rares vegades tenim algun governant sigui on sigui que clarament assenyali els problemes del país sense trobar sospitosament els causants en la seva direcció o gestió. Ara fa poc, el president del govern José Luís Rodríguez Zapatero va tenir la oportunitat a Davos, el fòrum econòmic de debat més influent del món, de defensar la capacitat d’Espanya per liderar la sortida de la crisi, en la què Europa es veu immersa, davant les crítiques internacionals que el seu govern està rebent. No només era l’únic assistent a la sala que no parlava ni entenia l’anglès (en aquests anys ja podria haver-se espavilat) sinó que, i encara més greu, la seva gran proposta i/o anunci va ser que anul•laria algun Ministeri: que tremoli vivenda i igualtat, però també el país sencer. De debò, algú es pot creure que un president que ens diu que a finals de 2010 l’economia tornarà a crear llocs de treballar (creixement positiu) ho farà per què eliminarà algun o més Ministeris? Segons ZP, les crítiques internacionals a la seva gestió de la crisi econòmica espanyola que afirmen que el seu govern serà incapaç de fer sortir Europa de la crisi és, literalment, una coal•lició anglosaxona contra els països de la ribera mediterrània. I ja hi tornem a ser!

Quan Hugo Chávez té por que esclati una crisi interna, diu que els problemes del veneçolans és l’enemic imperialista de Washington; quan Esperanza Aguirre no pot controlar una empresa amb seu a Madrid, avisa que la seu d’Endesa, si és absorbida per Gas Natural, marxarà de territori nacional; quan Kim Jong-Il es veu amenaçat per la falta d’ordre intern, amenaça l’estabilitat internacional amb llançament de míssils prop del Japó; quan un candidat republicà no té cap proposta a fer per solucionar els problemes dels americans, els dius als seus ciutadans que el problema és el islamisme radical.

És com una regla matemàtica. Quan un governant no sap com solucionar els problemes interns del seu país, dibuixa en el mapa un enemic extern que si bé és cert o inventat, li permet guanyar temps. I si té sort, distraurà el personal i al final no solucionarà els problemes del país fins que ho faci o bé un altre, o per la pròpia inèrcia del país.