Sovint, la societat catalana i especialment els mitjans de comunicació llencen missatges força negatius sobre els joves; que si som uns llibertins, que si no coneixem la cultura de l’esforç, que si bevem, que si...som la pitjor generació. Cert és que cap generació jove mai ha estat ben vista a ulls de les generacions més adultes. Segur que algun hippie dels 60 en arribar a casa tenia un pare que treballava modestament a la banca i s’esbroncaven per les pintes que el seu fill duia. La societat avança i això fa que aquells que en edat d’aprendre ho feien sobre paper ara no entenguin que els seus fills en arribar a casa es connectin ràpidament al facebook o al messenger per continuar parlant amb els amics de l’escola.
He de reconèixer que moltes vegades he criticat obertament que els joves catalans no estem (genèricament parlant) preparats si ens comparem amb els anglesos, americans, alemanys, holandesos, suecs, etc. Però també he de dir que el fet que la societat d’avui no confiï del tot en nosaltres, els joves, m’ha acabat creant aquesta opinió. La sorpresa la vaig tenir aquest diumenge passat. La Vanguardia publicava un article sobre una jove estudiant catalana (Maria de Soria) que ha aconseguit el millor expedient de la primera promoció de Catalunya en Aeronàutica. La Maria afirmava que ‘els estudiants espanyols estem tan preparats com els de qualsevol altre part del món’. La prova està en que aquesta estudiant ha aconseguit una beca per marxar a fer un màster al MIT (Massachussets Institute of Technology). I no és la primera.
Si els joves som el futur del país, no podem permetre que gent com la Maria marxi i no torni. Hem de confiar amb gent com la Maria! Imagineu-vos el negoci: Catalunya i Espanya inverteixen en l’educació i formació d’aquesta estudiant, marxa al MIT i es queda allà. Els EE.UU no haurà invertit ni un sol euro en la formació de la Maria i es quedarà una estudiant amb gran potencial en un sector clau per Catalunya. És bo que els joves marxem fora i compartim experiències i coneixement, però és necessari que Catalunya ofereixi oportunitats úniques a aquests estudiants d’elit perquè tornin i en capti d’estrangers.
Per aquells que sentim Catalunya nacionalment, Catalunya serà només escoltada si és rica, si es converteix en un país punter en la nova economia. Construir la nació únicament sobre símbols i sentiments no ens donarà de menjar. Sóc un ferm defensor de la nació catalana i de la seva llibertat però crec que hem de dedicar els mateixos esforços a construir la Catalunya nacional que en construir el país del futur.
dilluns, de novembre 30, 2009
dijous, de novembre 26, 2009
La Dignidad de Catalunya
Hoy, me sumo al espíritu de esperanza y unidad nacional que vivimos los catalanes, espectadores y actores ante la aparentemente inminente decisión del Tribunal Constituional. Sólo me queda decir, que me siento profundamente orgulloso de ser catalán ante esta respuesta nacida de la Sociedad Civil y que ha sido capaz de unir fuerzas entre diferentes. Catalunya triomfant!
De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.
La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.
No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.
El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.
Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.
Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.
Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable
De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.
La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.
No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.
El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.
Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.
Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.
Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable
dilluns, de novembre 16, 2009
Una generació oblidada per un perdó que no arriba, però que encara no és tard!
Quan els catalans escoltem la paraula Australia poques són les paraules o imatges que ens vénen el cap –i sinó fixeu-vos en si escoltéssim ‘França’; a què no saben dir qui és el Sarkozy o la Merkel d’aquest país tant llunyà? Jo tampoc!
Però avui Australia és notícia al món. O almenys ho és a mode de curiositat. El primer ministre del país ha demanat perdó a tots aquells nens i nenes britànics pobres que van ser enviats a aquell país enganyats sota la promesa d’una vida millor i que finalment van servir de mà d’obra barata (i blanca). Van ser víctimes d’abusos físics i psicològics, però també sexuals.
Aquesta vergonya nacional australiana avui trobava la calma del perdó d’un primer ministre i un país que miren el futur amb més força que mai ja què no obliden el seu passat.
La meva queixa passa precisament per l’oblit que les institucions espanyoles tenen envers les víctimes del franquisme i la guerra civil espanyola (de tots bàndols). No és possible que un país que es considera democràtic faci gala contínua de la transició però no hagi demanat perdó. Perdó al poble. El Rei, el Parlament i el Govern de l’Estat haurien de demanar perdó a tots aquells i aquelles que van patir la guerra i la dictadura. O és que aquestes víctimes no tenen dret a l’honor? A Espanya moltes vegades només es recorda les víctimes d’ETA (a les que recolzaré sempre) però aquest record té d’amagat una intenció d’utilitzar el conflicte políticament. El temps no és etern per què aquella generació tampoc ho és. Els meus avis i avies ja han mort i no se’ls ha demanat perdó per no haver viscut el que jo si que he tingut l’oportunitat de viure.
La llei de memòria històrica és un pas endavant important però insuficient perquè el perdó de les institucions no està contemplat. El PSOE ho va intentar però finalment no va tenir la valentia de fer-ho (per la por de ser acusat d’antiespanyolista). El PP actual sempre apel•la a mirar el futur i deixar el passat tranquil -després són els mateixos que demanen que es condemnin règims com el Cubà o el Libi. Amb quina legitimitat ho demanen si el PP mai ha condemnat la dictadura oficialment?
Sóc universitari i a l’escola mai m’han ensenyat que va fer realment la dictadura ni el retràs democràtic, social i econòmic que aquesta va suposar. Mai em van fer reflexionar sobre el cas ni em van ensenyar el suficient per poder condemnar-ho (reflexió a l'escola catalana i espanyola! potser estic demanant massa) Aquesta situació ha d’acabar, és el dret a conèixer i pensar el que està en joc però també el futur; la història s’estudia per no repetir els errors del passat.
Però avui Australia és notícia al món. O almenys ho és a mode de curiositat. El primer ministre del país ha demanat perdó a tots aquells nens i nenes britànics pobres que van ser enviats a aquell país enganyats sota la promesa d’una vida millor i que finalment van servir de mà d’obra barata (i blanca). Van ser víctimes d’abusos físics i psicològics, però també sexuals.
Aquesta vergonya nacional australiana avui trobava la calma del perdó d’un primer ministre i un país que miren el futur amb més força que mai ja què no obliden el seu passat.
La meva queixa passa precisament per l’oblit que les institucions espanyoles tenen envers les víctimes del franquisme i la guerra civil espanyola (de tots bàndols). No és possible que un país que es considera democràtic faci gala contínua de la transició però no hagi demanat perdó. Perdó al poble. El Rei, el Parlament i el Govern de l’Estat haurien de demanar perdó a tots aquells i aquelles que van patir la guerra i la dictadura. O és que aquestes víctimes no tenen dret a l’honor? A Espanya moltes vegades només es recorda les víctimes d’ETA (a les que recolzaré sempre) però aquest record té d’amagat una intenció d’utilitzar el conflicte políticament. El temps no és etern per què aquella generació tampoc ho és. Els meus avis i avies ja han mort i no se’ls ha demanat perdó per no haver viscut el que jo si que he tingut l’oportunitat de viure.
La llei de memòria històrica és un pas endavant important però insuficient perquè el perdó de les institucions no està contemplat. El PSOE ho va intentar però finalment no va tenir la valentia de fer-ho (per la por de ser acusat d’antiespanyolista). El PP actual sempre apel•la a mirar el futur i deixar el passat tranquil -després són els mateixos que demanen que es condemnin règims com el Cubà o el Libi. Amb quina legitimitat ho demanen si el PP mai ha condemnat la dictadura oficialment?
Sóc universitari i a l’escola mai m’han ensenyat que va fer realment la dictadura ni el retràs democràtic, social i econòmic que aquesta va suposar. Mai em van fer reflexionar sobre el cas ni em van ensenyar el suficient per poder condemnar-ho (reflexió a l'escola catalana i espanyola! potser estic demanant massa) Aquesta situació ha d’acabar, és el dret a conèixer i pensar el que està en joc però també el futur; la història s’estudia per no repetir els errors del passat.
dijous, de novembre 05, 2009
A Pedralbes i la Moraleja criden SOS
A principis d’aquest setmana, Izquierda Unida es marcava un tanto i permetia al Gobierno desviar el debat de la pujada d’impostos a la classe mitja i treballadora d’Espanya senyalant que els que més guanyen, pagaran més impostos.
A mi m’agradaria que als que ara, en l’executiu central, defensen aquesta mesura se’ls preguntés per què no van esmenar la famosa llei Beckam en el seu moment.
A Espanya, com a la resta de països, els únics que paguem impostos som els ciutadans DNI&VISA. Els ciutadans DNI&VISA som tots aquells que paguem impostos i comissions mil als bancs: ho fem perquè ens recullin la brossa de casa, ho fem perquè reciclem, ho fan les dones DNI&VISA perquè les hormones així ho demanen un cop més –pobres elles, que hauran fet per tenir la menstruació mensualment?, ho fem perquè ens obliguen a tenir els diners al banc, ho fem perquè els pocavergonyes dels nostres nadons necessiten bolquers –quina barra no néixer ja apresos! Això sí, Espanya sempre ha de destacar i és que dins d’Espanya, país divers on els hagi, també existim els DNI&VISA&TOLL; TOLL és peatge en anglès. Ja ens entenem, oi? Perquè clar, els DNI&VISA&TOLL tenim la mania de desplaçar-nos, i nosaltres, aquest dret no en els podem permetre.
El problema radica en què el sistema, que hauria de garantir la igualtat, només fa que perpetuar les desigualtats; per tant, ens allunya de la democràcia. Perquè senyores i senyors, la democràcia és el punt de partida; no la meta!
Ara la Lliga Professional del Fútbol vol també fer vaga i parar la competició. Ho fan en nom de la competitivitat! Jo no els negaré el dret a que facin el que vulguin. L’únic que els demano és que no menteixin. Que no som tontos! Que facin vaga i si fa falta que surtin al carrer i es manifestin. Però aleshores, en el seu manifest hauria de dir:
‘‘Senyor Zapatero, demanem protecció als poders públics, perquè amb aquesta modificació de la llei els Ronaldos, Ibraimovics, Messis, Kakas que vinguin en el futur no podran comprar deu cotxes d’alta gama, sinó que vuit; perquè ja no es podran comprar roba molt i molt i molt cara, sinó que molt i molt cara; perquè ja no podran celebrar una boda en un Châteu francès, sinó que s’hauran de conformar amb un castell. Senyors i senyores governants, els demanem ajuda perquè a les nostres festes ja no hi voldrà venir ni la Paris Hilton. SOS, que nosaltres, igual que els científics aportem moltíssim a aquest país’’
Però no us deixeu enganyar. La LPF la composen els clubs i aquest llei a qui afectarà és als clubs per què els jugadors, llestos en allò que volen, tenen un sou fix, és a dir, sigui el que sigui el que han de pagar a Hisenda, aquesta part, la pagaran els clubs. I sinó per què han estat gent com el Laporta els que han sortit ràpid a criticar la llei? Perquè no hem vist al Cristiano Ronaldo?
Em pregunto que pensaran aquelles famílies que cap dels seus membres treballa. Què trist que no estiguem tots a una. Encara que és clar, veient el panorama a Madrid –léase, Esperanza, Rajoy, Camps.
A mi m’agradaria que als que ara, en l’executiu central, defensen aquesta mesura se’ls preguntés per què no van esmenar la famosa llei Beckam en el seu moment.
A Espanya, com a la resta de països, els únics que paguem impostos som els ciutadans DNI&VISA. Els ciutadans DNI&VISA som tots aquells que paguem impostos i comissions mil als bancs: ho fem perquè ens recullin la brossa de casa, ho fem perquè reciclem, ho fan les dones DNI&VISA perquè les hormones així ho demanen un cop més –pobres elles, que hauran fet per tenir la menstruació mensualment?, ho fem perquè ens obliguen a tenir els diners al banc, ho fem perquè els pocavergonyes dels nostres nadons necessiten bolquers –quina barra no néixer ja apresos! Això sí, Espanya sempre ha de destacar i és que dins d’Espanya, país divers on els hagi, també existim els DNI&VISA&TOLL; TOLL és peatge en anglès. Ja ens entenem, oi? Perquè clar, els DNI&VISA&TOLL tenim la mania de desplaçar-nos, i nosaltres, aquest dret no en els podem permetre.
El problema radica en què el sistema, que hauria de garantir la igualtat, només fa que perpetuar les desigualtats; per tant, ens allunya de la democràcia. Perquè senyores i senyors, la democràcia és el punt de partida; no la meta!
Ara la Lliga Professional del Fútbol vol també fer vaga i parar la competició. Ho fan en nom de la competitivitat! Jo no els negaré el dret a que facin el que vulguin. L’únic que els demano és que no menteixin. Que no som tontos! Que facin vaga i si fa falta que surtin al carrer i es manifestin. Però aleshores, en el seu manifest hauria de dir:
‘‘Senyor Zapatero, demanem protecció als poders públics, perquè amb aquesta modificació de la llei els Ronaldos, Ibraimovics, Messis, Kakas que vinguin en el futur no podran comprar deu cotxes d’alta gama, sinó que vuit; perquè ja no es podran comprar roba molt i molt i molt cara, sinó que molt i molt cara; perquè ja no podran celebrar una boda en un Châteu francès, sinó que s’hauran de conformar amb un castell. Senyors i senyores governants, els demanem ajuda perquè a les nostres festes ja no hi voldrà venir ni la Paris Hilton. SOS, que nosaltres, igual que els científics aportem moltíssim a aquest país’’
Però no us deixeu enganyar. La LPF la composen els clubs i aquest llei a qui afectarà és als clubs per què els jugadors, llestos en allò que volen, tenen un sou fix, és a dir, sigui el que sigui el que han de pagar a Hisenda, aquesta part, la pagaran els clubs. I sinó per què han estat gent com el Laporta els que han sortit ràpid a criticar la llei? Perquè no hem vist al Cristiano Ronaldo?
Em pregunto que pensaran aquelles famílies que cap dels seus membres treballa. Què trist que no estiguem tots a una. Encara que és clar, veient el panorama a Madrid –léase, Esperanza, Rajoy, Camps.
dimarts, d’octubre 27, 2009
Orgull culé!
L’últim partit del Barça no va ser només una demostració de bon futbol sinó que també d’una afició exemplar. Al llarg de la segona part, Pep Guardiola, entrenador del FC Barcelona, va fer alguns canvis per a que els seus titulars descansessin aprofitant que el Saragossa perdia per una diferència de cinc gols.
L’ambient al Camp Nou era sa, divertit i emocionant. El Barça del diumenge recordava l’equip que va permetre a centenars de milers de barcelonistes cantar el ‘Copa, Lliga i Champions’ de la temporada passada.
Però com sempre, una desena d’energúmens van decidir espontàniament fer un exercici de pobresa i poca humilitat tot cantant ‘A segunda, olé, a segunda’. La meva por en escoltar aquests càntics va ser que el bon futbol quedés en un segon pla a la premsa si tot el Camp s’hagués sumat a aquesta orquestra desafortunada. Però no. No em vaig poder sentir més orgullós de ser culé. L’afició va respondre ràpid i amb contundència. Quatre xiulets i els vailets van callar!
Em pregunto si aquesta afició que no va permetre que tal càntic ressonés a l’estadi blaugrana, podria ser un exemple a seguir en altres situacions tals com: les xiulades en l’ofrena floral al monument de Casanovas l’11 de Setembre o d’altres més sonades com la xiulada a la cantant israeliana Noa convidada pel Govern de Catalunya enguany per celebrar la Diada de Catalunya.
M'imagino que els SNOBS estan acostumats a sumar-se a aquest tipus d'iniciativa(es) Al final, acaben fent el rídicul.
Felicitats Culés!
L’ambient al Camp Nou era sa, divertit i emocionant. El Barça del diumenge recordava l’equip que va permetre a centenars de milers de barcelonistes cantar el ‘Copa, Lliga i Champions’ de la temporada passada.
Però com sempre, una desena d’energúmens van decidir espontàniament fer un exercici de pobresa i poca humilitat tot cantant ‘A segunda, olé, a segunda’. La meva por en escoltar aquests càntics va ser que el bon futbol quedés en un segon pla a la premsa si tot el Camp s’hagués sumat a aquesta orquestra desafortunada. Però no. No em vaig poder sentir més orgullós de ser culé. L’afició va respondre ràpid i amb contundència. Quatre xiulets i els vailets van callar!
Em pregunto si aquesta afició que no va permetre que tal càntic ressonés a l’estadi blaugrana, podria ser un exemple a seguir en altres situacions tals com: les xiulades en l’ofrena floral al monument de Casanovas l’11 de Setembre o d’altres més sonades com la xiulada a la cantant israeliana Noa convidada pel Govern de Catalunya enguany per celebrar la Diada de Catalunya.
M'imagino que els SNOBS estan acostumats a sumar-se a aquest tipus d'iniciativa(es) Al final, acaben fent el rídicul.
Felicitats Culés!
divendres, d’octubre 16, 2009
Vive le Roi! Vive le France! ...i ja posats, llarga vida a Telma Ortiz
Hi havia una vegada un petit empereur enganxat a un nas prominent i no gaire simpàtic. El seu poder era molt i molt gran ja què regnava en un dels grans regnes que es coneixien aleshores. Els seus vessalls parlaven un pèl extrany, així com una mica estirats amb la mirada sempre per damunt de l'hombro i com si els fes mal el coll.
El petit empereur no era molt maco i allà on anava la gent s'amagava darrere les portes o intentava passar de llarg com si la seva corona fos invisible. És per això, que un bon dia, el speaker de la ciutat més important del regne va anunciar el casament de l'home lleig amb la filla d'un dels reis veïns. Ella era preciosa. La seva bellesa era coneguda arreu del regne i els vessalls ja no li giraven l'esquena, però no olvidaven.
El petit empereur i la seva bella esposa tenien varios fills. Aquests havien après els costums de la cort. Bé, un d'ells no. No era bon tirador d'arc però això no suposava un mal de cap per a la família; tan sols havia de contonejar-se i fer-se valer com el més charming dels prínceps d'arreu del món.
Un dia, l'speaker de la ciutat més important del món va anunciar un concurs de tir amb arc. El premi era molt atractiu: la corona més important del regne després de la del seu pare. Tots sabien que era impossible que guanyés el charming dels charmings doncs hi havia un centenar més de concursants disposats a fer-se valer. Aquesta sensació no s'escapava de l'atenció del petit empereur i va decidir que faria trampes, ecanra que els seus vessalls no ho acceptarien. Va manar els guàrdies que custodiaven el premi que trenquéssin les fletxes dels adversaris. Al final, i com era d'esperar, va guanyar el fill. Ara, el Senyor Fill De.
Des d'aleshores, en aquell regne cap dels vessalls va ser feliç ni es van menjar perdius.
Relfexió: Com la República no és la resposta a aquells que no creiem en la Monarquia és el fàcil argument que monàrquics o joan carlistes espanyols estaran ara desenfundant un cop es va saber Jean Sarkozy, fill de Nicolas Sarkozy, serà el proper president de la Defense.
És increïble veure com, en una sola decisió, le petit empereur pot fer tant de mal a l'esperit que va fundar la República com a forma d'estat a França. Està clar que si Nicolas Sarkozy, del que no tot és dolent, pronuncia d'ara endavant el famós Liberté, Égalité, Fraternité, pel què fa al segon valor, ningú se'l creurà.
Ara Telma Ortiz podrà dir: mireu a França. A la gran República també passa el mateix!
El petit empereur no era molt maco i allà on anava la gent s'amagava darrere les portes o intentava passar de llarg com si la seva corona fos invisible. És per això, que un bon dia, el speaker de la ciutat més important del regne va anunciar el casament de l'home lleig amb la filla d'un dels reis veïns. Ella era preciosa. La seva bellesa era coneguda arreu del regne i els vessalls ja no li giraven l'esquena, però no olvidaven.
El petit empereur i la seva bella esposa tenien varios fills. Aquests havien après els costums de la cort. Bé, un d'ells no. No era bon tirador d'arc però això no suposava un mal de cap per a la família; tan sols havia de contonejar-se i fer-se valer com el més charming dels prínceps d'arreu del món.
Un dia, l'speaker de la ciutat més important del món va anunciar un concurs de tir amb arc. El premi era molt atractiu: la corona més important del regne després de la del seu pare. Tots sabien que era impossible que guanyés el charming dels charmings doncs hi havia un centenar més de concursants disposats a fer-se valer. Aquesta sensació no s'escapava de l'atenció del petit empereur i va decidir que faria trampes, ecanra que els seus vessalls no ho acceptarien. Va manar els guàrdies que custodiaven el premi que trenquéssin les fletxes dels adversaris. Al final, i com era d'esperar, va guanyar el fill. Ara, el Senyor Fill De.
Des d'aleshores, en aquell regne cap dels vessalls va ser feliç ni es van menjar perdius.
Relfexió: Com la República no és la resposta a aquells que no creiem en la Monarquia és el fàcil argument que monàrquics o joan carlistes espanyols estaran ara desenfundant un cop es va saber Jean Sarkozy, fill de Nicolas Sarkozy, serà el proper president de la Defense.
És increïble veure com, en una sola decisió, le petit empereur pot fer tant de mal a l'esperit que va fundar la República com a forma d'estat a França. Està clar que si Nicolas Sarkozy, del que no tot és dolent, pronuncia d'ara endavant el famós Liberté, Égalité, Fraternité, pel què fa al segon valor, ningú se'l creurà.
Ara Telma Ortiz podrà dir: mireu a França. A la gran República també passa el mateix!
dijous, d’octubre 15, 2009
El perill de la ignorància
El dilluns 12 d'Octubre de 2009, el diari La Vanguardia va publicar a LA CONTRA una entrevista a la ex mistra d'Educació espanyola, Mercedes Cabrera.
Com a ministra d'Educació no va deixar de ser mediàticament controvertida pel seu intent de canviar aspectes del sistema educatiu espanyol que tant contestat està essent pels informes de l'OCDE. Dic mediàticament, per què ningú li va donar la oportunitat d'explicar-se a la opinió pública i en canvi, els ciutadans la valoràvem com una dels pitjors ministres del gabinet. Entre aquests crítics estava jo. No vaig molestar-me en mirar quines eren les seves propostes de millora i em vaig conformar en escotar i llegir allò que els mitjans de comunicació
(re)transmitien. No hi havia debat polítc, segurament per què aquest país mai s'ha plantejat aquest debat, causa que explica per què ara Espanya no surt de la crisi com si ho estan fent els seus col·legues eurpoeus. Es tractava d'una inquisició oquestrada per aquells que no volen que el model educatiu canviï, per què preparar els joves pel futur significa dotar-los d'una arma molt potent: la llibertat de pensament i la raó. Si així fós, aleshores, la gent seria més contestaria, no tant conformista (o passiva, del fet de passar de tot) i les èlits haurien de rendir comptes i gent com Ricardo Costa no ho tindrien tant fàcil.
Doncs bé, he de confessar, que un cop llegida l'entrevista feta per Víctor-M. Amela, a qui felicito enèrgicament pel seu treball a LV, vaig entendre el perill d'ignorar. Un dels temes que més em preocupa del nostre país és l'Educació, ja què es tracta del futur de les societats. Tant sols aquells països que inverteixin temps, esforç i diners (no tot són diners) de forma eficient, els espera un gran futur de progrés econòmic.
Mercedes Cabrera expressava el seu desig d'aribar a un sistema educatiu on es tranmeti la importància d'estudiar i dotat d'una certa flexibilitat que així ho permeti. L'objectiu últim és frenar el fracàs escolar (que no amagar-lo). Mireu sinó les universitats anglosaxones: són les úniques en ocupar el top-10 d'universitats del món i no us podeu arribar a imaginar lo flexibles que són. Els estudiants tenen al seu abast múltiples opcions per cursar els seus estudis superiors. Crec que en el nostre país tenim por a la flexibilitat; ens pensem que és sinònim d'inseguretat i estem molt equivocats. El mateix passa amb el mercat laboral. Però d'aquesta mentalitat ja en parlaré en un altre moment.
Espero que el Conseller Maragall i el Ministre Gabilondo hagin llegit LA CONTRA de la ex ministra a fons. Molt em temo, que haurà quedat a sobre de les seves taules entre informes inútils sobre articulistes del país. Quina vergonya de futur ens espera!
Perdó, Sra. Cabrera
Com a ministra d'Educació no va deixar de ser mediàticament controvertida pel seu intent de canviar aspectes del sistema educatiu espanyol que tant contestat està essent pels informes de l'OCDE. Dic mediàticament, per què ningú li va donar la oportunitat d'explicar-se a la opinió pública i en canvi, els ciutadans la valoràvem com una dels pitjors ministres del gabinet. Entre aquests crítics estava jo. No vaig molestar-me en mirar quines eren les seves propostes de millora i em vaig conformar en escotar i llegir allò que els mitjans de comunicació
(re)transmitien. No hi havia debat polítc, segurament per què aquest país mai s'ha plantejat aquest debat, causa que explica per què ara Espanya no surt de la crisi com si ho estan fent els seus col·legues eurpoeus. Es tractava d'una inquisició oquestrada per aquells que no volen que el model educatiu canviï, per què preparar els joves pel futur significa dotar-los d'una arma molt potent: la llibertat de pensament i la raó. Si així fós, aleshores, la gent seria més contestaria, no tant conformista (o passiva, del fet de passar de tot) i les èlits haurien de rendir comptes i gent com Ricardo Costa no ho tindrien tant fàcil.
Doncs bé, he de confessar, que un cop llegida l'entrevista feta per Víctor-M. Amela, a qui felicito enèrgicament pel seu treball a LV, vaig entendre el perill d'ignorar. Un dels temes que més em preocupa del nostre país és l'Educació, ja què es tracta del futur de les societats. Tant sols aquells països que inverteixin temps, esforç i diners (no tot són diners) de forma eficient, els espera un gran futur de progrés econòmic.
Mercedes Cabrera expressava el seu desig d'aribar a un sistema educatiu on es tranmeti la importància d'estudiar i dotat d'una certa flexibilitat que així ho permeti. L'objectiu últim és frenar el fracàs escolar (que no amagar-lo). Mireu sinó les universitats anglosaxones: són les úniques en ocupar el top-10 d'universitats del món i no us podeu arribar a imaginar lo flexibles que són. Els estudiants tenen al seu abast múltiples opcions per cursar els seus estudis superiors. Crec que en el nostre país tenim por a la flexibilitat; ens pensem que és sinònim d'inseguretat i estem molt equivocats. El mateix passa amb el mercat laboral. Però d'aquesta mentalitat ja en parlaré en un altre moment.
Espero que el Conseller Maragall i el Ministre Gabilondo hagin llegit LA CONTRA de la ex ministra a fons. Molt em temo, que haurà quedat a sobre de les seves taules entre informes inútils sobre articulistes del país. Quina vergonya de futur ens espera!
Perdó, Sra. Cabrera
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
